El pancaritat a Calvià

Capella de la  Pedra Sagrada

Com molt bé deia Mn. Antoni M. Alcover a començament de segle: Està també molt estesa i arrelada dins Mallorca el costum d’anar aquesta setmana a fer una bauxa a fora vila, dalt un turó, a qualque casa de camp a la vorera del mar. Es du panades, rubiols i altres i allà s’ho enfloquen, rient i folgant. Això es diu pancaritat, que no és més que una traducció literal del llatí panis-caritatis, una reminiscència llunyana dels àgapes dels cristians dels primers sigles.

Els antics Jurats de Mallorca, el Diumenge de l’Àngel – que el celebraven en tota solemnitat festejant l’Àngel de la Guarda de Mallorca-, quan s’acabava l’Ofici a l’esglesieta del Temple, repartien un pa a totes les famílies pobres, i aquella bona gent el capvespre el s’anava a menjar per devora sa Riera; i en aqueixa modesta bauxa li deien pancaritat, perquè se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut. I aqueix nom després es va estendre a totes les bauxes que es feien la setmana de Pasqua a fora porta i per fora vila.

Molts d’aquests pancaritats van a fer-los a qualque santuari de les nostres muntanyes. A Calvià, durant molts anys es feu el Diumenge de l’Àngel al Santuari de la Mare de Déu de Portals Nous. Als anys 70 amb el boom turístic es perdé aquesta ancestral tradició. L’any 1994 el Consell Parroquial recobrà el pancaritat, però a un altre indret del municipi: la Capella de la Pedra Sagrada.

Anteriorment, i que jo recordi, es feia el dimecres després de Pasqua, i molts joves anàvem al Pou Nou de Son Font. Però abans, molta gent pujava al molí del Castellet a on el seu propietari Damià Vich Cabrer, avi de Francisca Cabrer Vich (Calvià, 1929–1913)-(va ser qui em va comptar algunes anècdotes), procurava tenir quatre botelles de moscatell i un tassons de vidre bastants gruixats, i convidava als que anaven a passar una estona allà dalt. Com anècdota, no puc deixar de contar que algun any varen fer balls amb un gramòfon.

L’Església de Calvià

 Església parroquial de Calvià (Foto I. Capriles 2010)

Ramon Simó Marcó

(Calvià, 1917 – Barcelona, 1996)

En el punt més elevat

d’aquesta digne població,

hi ha el temple per devoció

pels fidels molt estimat.

El mèrit fou dels calvianers;

d’aquells que ara fa cent anys

hi posaren llurs afanys,

amor, feina i diners.

Fou grandiós el coratge

dels nostres avantpassats,

que pel gran esforç posat

bé mereixen l’homenatge.

L’església és per tothom,

i és una obra mai vista.

De Sant Joan el Baptista

li varen posar de nom.

Aquella gent tant honrada

de vila i les possession,

feien pinya d’il·lusions

per veure-la acabada.

Jo mai no he vist escrit

de quina és la seva alçada;

hi ha ocells d’alta volada

que hi van a pasar la nit.

Fer-la era el seu anhel,

més bonica que les altres,

amb dues torres ben altes

que apuntesin sempre al Cel.

L’obra fou feta amb el cor

i d’una bellesa pura;

molts motius és escultura

que avui son un gran tresor.

 El poble n’està ufanós

de viure en el seu recer;

per el bon calvianer

és el temple més hermós.

Des de la seva talaia

veu el Puig de Galatzó,

na Burguesa per muntanya

i la mar a l’horitzó.

Del Castellet i Son Mí,

venen de garriga endins

aromes de mata i pins,

de farigola i romaní.

De lluny es veu l’edifici,

que enriqueix aquest paisatge,

donant una bona imatge

del fabulós municipi

En aquella construcción

del temple, que Déu l’empara,

hi va treballar el meu pare,

i s’en sentia orgullós.

PENSAMENT

Ben de matí surt el sol

que a la tarda se pondrá.

El qui viu a Calvià

de tant bé que s’hi està,

dels seus mals troba consol.

                        R. Simó