Fotos de la caleta en Santa Ponça (Calviá-Mallorca)

 

Caleta de Sta. Ponsa (1950)

La Caleta Sta. Ponsa (1950)

Barca inclinada en la Caleta de Santa Ponsa (1950)

Preciosa panorámica, barca junto a la cruz de Sta. Ponsa

(aprox. 1950).

 Preciosa vista de las barcas dentro de La Caleta 

(aprox. 1950).

Mike Kennedy (Berlín, Alemanya, 1944)

Mike Kennedy

El seu veritable nom és Michael Volker Kögel. Als 15 anys començà a sentir afició per la música, i s'hi dedicà professionalment a partir dels 19. Dos anys més tard, es traslladà a Mallorca, on, després d'actuar amb el grup Mike and the Runaways, per fi aconseguí triomfar al costat del conjunt Los Bravos. Mike, segons les seves pròpies paraules, és completament autodidacta. Com a curiositat, hem d'assenyalar que el nom dels Bravos va sorgir a Madrid, al programa El Gran Musical de Tomás Martín Blanco i Rafael Revert, en el qual s'oferia un premi, consistent en un viatge, per a la persona que trobàs el nom més adequat per al llavors anomenat The Runaways. La guanyadora va ser una noia, que va tenir la idea que podrien anomenar-se Los Bravos, des d'aquell moment el nou nom del grup.

El grup es formà el 1966 i, a més de Mike, estava compost per: Antonio Martínez (guitarra), Miguel Vicens (baix), Pablo Sanlley (bateria) i Manolo Fernández (teclat). Una persona que va significar molt per al grup va ser Alan Milhaud. El dia 1 de juny de 1966, en els estudis Decca de Londres, es va dur a terme la gravació del que seria el seu gran èxit "Black is Black", en el mateix senzill hi havia la cançó "I Want a Name" amb arranjaments i direcció d'Ivon Raymonde i original de Manolo Díaz. El mes de novembre del mateix any i en el Hit Parade del Regne Unit, estava en el tercer lloc quant a vendes. Amb aquesta cançó, van arribar a estar en el número 1 en tots els països d'Europa, excepte França. Segons pròpies paraules de Mike, Los Bravos, a més de tenir qualitat, van ser un producte més de les multinacionals. Però, sobretot, el seu èxit va ser causa de l'impacte que, en aquells moments, van exercir sobre la joventut, les dues pel·lícules que van gravar Los chicos con las chicas i Dame un poco de amor.

A "Black is Black", el van succeir cançons com "La parada del autobús", "Los chicos con las chicas" o "La moto". A Mike li agrada escoltar música clàssica, folklòrica i country. Entre els seus cantants preferits figuren Sting, Tom Jones i Alfredo Kraus, i com a compositors, Burt Bacharach i Manuel de Falla. Va estar residint a Peguera fins a la dècada dels 90.¹

1 MIR I MARQUÈS, A. “Mike Kennedy (la voz de Los Bravos)”. Entre tots, núm. 39 (setembre 1993); pàg. 30.

FESTA DE LES VERGES

 

Les verges és una celebració típica de les illes que se celebra dia 21 d’octubre (dia de santa Úrsula).

Tradició popular

Avui són les verges

tots hi hem d'anar,

de bunyols amb sucre

hem de berenar.

FESTA DE LES VERGES

 Bunyols a  la festa de les verges

La nit del 20 d'octubre els carrers s'omplen de grups de joves, que aprofitant l'antiga tradició de rondar les noies solteres, es reuneixen per cantar i consumir els tradicionals bunyols.

En aquesta festa els pretendents festejaven amb les seves estimades contractant grups musicals perquè les rondessin. Elles al seu torn obsequiaven els músics amb bunyols i vi dolç.

Aquesta antiga tradició coincideix amb la vigília de Santa Úrsula i les 11.000 verges. Santa Úrsula era filla d'un príncep britànic la qual va ser promesa en matrimoni. En tornar de la seva peregrinació a Roma, es va dirigir a Colònia amb el seu seguici de donzelles (la llegenda magnifica el seu nombre potser per remarcar la crueltat del fet) i allà van ser martiritzades pels huns que s'havien apoderat de la ciutat.

Tot i que els bunyols més tradicionals són els elaborats amb patata i/o moniato, també es consumeixen farcits de nata, crema o trufa.

Bunyols i mistela

FIESTA DE LAS VÍRGENES

 La noche del 20 de octubre las calles se llenan de grupos de jóvenes, que aprovechando la antigua tradición de rondar las chicas solteras, se reúnen para cantar y consumir los tradicionales buñuelos.

En esta fiesta los pretendientes festejaban con sus amadas contratando grupos musicales para que las rondaran. Ellas a su vez obsequiaban a los músicos con buñuelos y vino dulce.

Esta antigua tradición coincide con la víspera de Santa Úrsula y las 11.000 vírgenes. Santa Úrsula era hija de un príncipe británico,la que fue prometida en matrimonio. Al volver de su peregrinación a Roma, se dirigió a Colonia con su séquito de doncellas (la leyenda magnifica su número quizás para remarcar la crueldad del hecho) y allí fueron martirizadas por los hunos que se habían apoderado de la ciudad.

Aunque los buñuelos más tradicionales son los elaborados con patata y / o boniato, también se consumen rellenos de nata, crema o trufa.

FIESTA DE LAS VÍRGENES

Com mana la tradició, la nit del 20 d'octubre els carrers s'omplen de grups de joves que celebren la revetla del Dia de les Verges. Una tradició, per cert, que conmemora la mort de Santa Úrsula i onze mil verges més. Novament es van poder escoltar serenates, veure clavells i tastar els típics bunyols a molts municipis de Mallorca. Nosaltres a Calvià podem assaborir uns magnífics bunyols. 

Bunyols

 

Norbert Schultze (Braunschweig, Alemanya, 1911-2002)

 

Va viure des de 1991 i, fins poc abans de morir, al seu domicili del carrer de la Marina, núm. 25-40, de Portals Nous. El seu habitatge a Alemanya estava situat a D – 14.193 Berlín-Grunewald Humboldstr, 30.

Va començar els seus estudis musicals a Köln i München, amb només vuit anys. El piano va ser el seu primer instrument. El seu professor li deia, segons explica, que era com el petit Mozart, però com que no li agradava treballar gaire li va aconsellar que es dedicàs a la composició. A més del piano, el 1932, estudiaria direcció d'orquestra i teatre a Heidelberg i Darmstadt.

La seva primera gran obra va néixer l'any 1936, una òpera titulada Schwarzer Peter, que va tenir un gran èxit. En una de les interpretacions de l’òpera esmentada, va participar el productor espanyol Rodiño que, en saludar Norbert, li va dir que havia d’escriure la banda sonora per a una pel·lícula seva, per la qual cosa la seva primera banda sonora fou precisament per a una pel·lícula espanyola titulada El Romancero marroquí, estrenada a Alemanya sota el títol Die Erstene fon Tetuan.

Durant la seva trajectòria, també va dirigir algunes orquestres, com la Filharmònica de Berlín, Hamburg, Viena o Roma, on va ser rebut en audiència per Sa Santedat Pius XII.

1938 serà l'any en què compongui la cançó "Lili Marleen", sense cap mena de dubte la de major èxit, tot i haver compost prop de dues-centes obres. Segons les seves pròpies paraules, la millor intèrpret d'aquesta cançó va ser Marlene Dietrich. No podem deixar d'assenyalar que, havent-li preguntat per un compositor espanyol, no va dubtar a assenyalar Manuel de Falla, i com a cantants, Plácido Domingo, Josep Carreras i Montserrat Caballé, a la qual l'unia una bona amistat. També li agradava molt la música folklòrica, encara que ell no es veia capaç d’escriure-la.

Sobre Mallorca, no es cansava de dir que li agradava molt el clima perquè, encara que patís una mica d'asma i aquí hi hagi molta humitat, deia que a Berlín era molt pitjor. Del que més gaudia en les seves estades a l'illa era de les temporades d'òpera que se celebraven al Teatre Principal.

Fotos para el recuerdo de Mallorca

Camp de Mar (Andratx)

Can Salas & Torre de Peraires (Palma)

Can salas - Porto Pi (Palma)

 Bar Mundial (Palma)

 

 Bocana de Portopi (Palma)

 

Himne Mallorquí. Antoni Pol Juan

Música

Sumari de l’article

• Vida

• Bibliografia

  • Complement bibliogràfic

Musicòleg i compositor mallorquí.

Palma, Mallorca, 1875 — Palma, Mallorca, 1933

Vida

És autor d’una col·lecció de cançons populars per a cant i piano, premiades per l’Orfeó Català el 1917 i pel Ministeri d’Instrucció Pública. Escriví diversos articles en "La Almudaina" -amb el pseudònim Un Conrador - sobre folklore mallorquí, i també pronuncià algunes conferències. És autor de nombrosos llibres, com Tornada a Sa Tafona (1916), De Mallorca. Costumbres, recuerdos y curiosidades (1915-16) i Folklore musical mallorquín (1926). Molt relacionat amb el món polític, fou secretari del Centre d’Unió Republicana de Ciutat (1899) i participà en el Bloc Assembleista (1917). Compongué Himne Mallorquí, amb lletra de Guillem Forteza, i la suite Pels Camps de Mallorca (1925).

Bibliografia

Complement bibliogràfic

1. Pol i Juan, Antoni: Folklore musical mallorquin, Iberia Musica, Barcelona 1926

Col·laboració: 

EMS

 

Víctor Bonomo (Marsella, Francia 1918 - Calvià, 2009)

Victor Bonomo, durante un concierto

Desde muy joven demostró una gran afición por el canto y en 1937 participó en el gran concurso para aficionados Artística en Marsella, que agrupó más de cinco mil concursantes y donde ganó el primer premio como tenor de opereta. A raíz de ello actuó en varios conciertos en Marsella y Provenza. En 1938 tuvo que partir para hacer el servicio militar y participar en la Segunda Guerra Mundial, por lo que se vio obligado a abandonar su carrera como cantante. En 1946, volvió al mundo de la canción y firmó un contrato con el Teatro del Gimnasio de Marsella, templo de la opereta, y en poco tiempo se convirtió en una estrella local, protagonista de numerosos conciertos. Con todo, pronto le dijeron el Jean Kiepura del Music-Hall, tenor de fama mundial de la época.

Más tarde, hacia el 49, el famoso tenor Benjamino Gigli después de escucharlo en un recital dijo: "Tienes todas las cualidades para ser un gran cantante de ópera, tienes que estudiar el repertorio, eres un lírico spinto con un agudo fácil y puedes hacer una gran carrera en la ópera. "¹

Poco tiempo después y siguiendo el consejo de Gigli, Víctor entró en la escuela de canto del profesor León Cazuran, tenor internacional de principio de siglo, con quien estudió un año y medio. Ya en el 50 y después de un gran concierto de despedida, se fue a París y entró en el curso Mozart, Conservatorio Libre, para estudiar repertorio de ópera. Durante un ensayo, Paul Camerlo, el director de la ópera de Lyon, oyó su voz, y firmaron un contrato para la representación de la ópera Mireille de Charles Gounod. Este fue su debut como cantante de ópera y tuvo tanto éxito que Camerlo le firmó el contrato para la siguiente temporada.

1 MIR I MARQUÈS, A. “Una vida para la ópera”. Maganova/Andratx [Palmanova, Calvià] (desembre 1994); pàg. 28.

Cuando volvió a París, Renée Doria, famosa col·laboradora de la ópera, le presentó el compositor de origen español Maurice Pérez, que buscaba un tenor para dar vida a su nueva creación Rocío; la acción transcurría en Mallorca. En 1952, Víctor cantó tres representaciones en el teatro de Argel, junto a otras grandes figuras de la ópera de París como Renée Doria, Georgette Camart y Jean Bortayre. Tras el éxito de esta obra el director del teatro lo contrató para cantar Tosca y Werther 2.

A su regreso a París, fue convocado por el sindicato de artistas para celebrar una audición ante diversos directores de teatros de Provenza y, después de oírlo, todos le firmaron contratos. Así fue como en el curso 1952-53 actuó en Toulouse, capital francesa del bel canto, en Burdeos, Montpellier, Avignon, Toulon, Aix-en-Provence, Nancy, Strasburgo, Lille, Nantes o Agen 3.

A principios de 1953, Georges Nicolo, director del Conservatorio Mozart, lo inscribió en el concurso organizado por la Dirección de Teatros Líricos de París (ópera cómica) para descubrir nuevos valores. Después de quince audiciones eliminatorias, Víctor obtuvo el primer premio de su categoría y firmó un contrato con la Ópera para las temporadas 53-54-55 y 56. Cuando en 1957 finalizó su contrato con la Ópera, marchó a Canadá para efectuar una gira y finalmente se quedó allí, donde realizó numerosas actuaciones para la televisión y la radio. Era conocido como "la voz de oro" y en el 58 la gran Ópera de Ottawa lo contrató para la temporada 1958-594.

² Idem nº 1.

³ Idem nº 2.

⁴ Idem nº 3.

En mayo del 60 se trasladó a Mallorca con intención de pasar unas vacaciones, pero cuando su mujer, nativa de la isla, le comunicó su deseo de permanecer allí (cansada de viajar), decidieron comprar un hotel en el centro de Palma e instalarse allí. Poco después, Antonio Tous, director de la Sociedad de la Ópera de Mallorca, lo visitó y lo contrató para interpretar Pagliacci y Amelia al ballo. Ese mismo año actuó en Menorca, en el Teatro Lírico, y en el Teatro Principal de Palma. Cofundador y presidente de la asociación Amigos de la Ópera (Palma, 1979), organizó conciertos y conferencias de interés musical.

Asimismo, realizó numerosos recitales en el término de Calvià y colaboro en varias ocasiones con la Banda de Música y el Coro. Grabó varias operetas publicadas en Marsella (1946-57). Residió en el Toro desde 1987 hasta su muerte en 2009.

Victor Bonomo, en su casa del Toro  (Calviá, 1994)