Josep Coll Bardolet Els colors de la música

Coll Bardolet, en el seu estudi a Valldemossa (Mallorca)

El Cant dels Ocells (pintura de Josep Coll Bardolet)

Josep Coll Bardolet va néixer a Campdevànol, a la comarca del Ripollès, el 7 de novembre de 1912. Fill de Josep i Concepció, va ser el tercer de sis germans. Als quinze anys va rebre les primeres lliçons a l'Escola Municipal de Dibuix de Vic, on s'havia establit la seva família. A més de la pintura sempre va tenir dues grans aficions que el varen apassionar: la música i l'excursionisme.

El 1939, Coll Bardolet  viatja a Mallorca, amb la intenció de pintar durant quinze dies. Lloga una cambra a l'hotel Cèntric, al Pas d'en Quint, al cor de la ciutat de Palma. Al poc temps es trasllada a l'Hotel Marisol, vora la platja.

1942. De tornada a Mallorca es va establir a Gènova, a la casa on havia viscut Manuel de Falla, propietat del folklorista Antoni Mulet, pintant els paisatges de la Serra de Tramuntana, especialment els pobles de Sóller, Deià, i Valldemossa.

Vull ressaltar que encara que s'hagi escrit molt sobre les il·lustracions de llibres i postals amb temes folklòrics de Coll Bardolet, també hi va haver altres dibuixos i pintures que varen servir per il·lustrar aquests mateixos llibres i també fullets d'exposicions i postals nadalenques. Postals que en dates tan assenyalades, trobem a faltar.

En aquest poble va fixar la seva residència dos anys després. Primerament a l'Hotel del Artista, i després ocupa una cel·la de la Cartoixa.

1964 Organitza el primer “Concert d’Estiu al Torrent de Pareis”, a Mallorca. Aquesta bella experiència es repetirà sense interrupció durant vint anys, sempre sota la seva direcció i patrocini.

1972 Pau Casals, des de l’exili, s’adhereix al Festival Musical del Torrent de Pareis.

A partir de 1981, forma part del Comitè d'Honor de l'Associació Festivals Chopin de Valldemossa.

1983 Es compleix el vintè aniversari del primer concert del Torrent de Pareis. En commemoració Coll Bardolet edita un llibre: “Vint anys de música coral al Torrent de Pareis (1964-1983)”.

El 1987, Valldemossa el proclama Fill Adoptiu i, al setembre de 1989, al monestir de Lluc s'inaugura la Sala Coll Bardolet. En l'ofici és nomenat Blau d'Or. Es publica l'opuscle Josep Coll Bardolet al Museu de Lluc. En el transcurs de la IX Festa Folklòrica Cultural Mallorquina, celebrada a Son Ferriol (Palma), 1990, se li va retre homenatge per la seva aportació a la transmissió de la cultura tradicional amb els seus dibuixos i pintures. I aquest mateix any, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

1988. La Coral Universitària de la UIB el nomena Cantaire d'Honor.

1991. El Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears li concedeix la Medalla d'Or "en reconeixement als seus mèrits en el camp de la pintura i la música"

1993. La Casa Reial Belga el nomena Cavaller de l'Orde de la Couronne. El 23 de desembre es presenta a Lluc la Petita història dels Blauets de Lluc, de la qual és promotor amb l'Associació d'Antics Blavets.

No podem oblidar que en els concerts de Nadal de la Coral Universitat de les Illes Balears cada any hi havia un pregoner; el 1993 li va correspondre a Coll Bardolet.

Durant una de les seves vacances (Suïssa, 2003)

Com cada any a l'agost, Coll Bardolet va de vacances a Suïssa, per la qual cosa no pot assistir als concerts del Festival Chopin. Però el 1996, com que està dedicat a dos dels seus grans amics: Manuel de Falla en el 50è aniversari de la seva mort, i Joan M. Thomàs, en el centenari del seu naixement, sí que assisteix a aquests, que sobretot li porten grans records.

Inauguració de la Sala Coll Bardolet a l'edifici del Sucre de Vic, concretament la Sala Foller, molt propera a la dedicada a Josep M ª Sert, amb el qual curiosament col·laborà en les pintures de la catedral. Coll Bardolet no va dubtar davant d'aquesta proposta i va fer donació de la seva obra. La Sala Coll Bardolet va ser inaugurada el 23 de juliol de 2002. Hi podem veure obra realitzada entre els anys 2000 i 2002, principalment de gran format i abstracta. És destacable la composició de les obres a la sala, ja que estan col·locades de tal manera sota unes arcades que semblen els vitralls d'un edifici. La sensació global és similar a la d'una petita catedral. També és significant que Coll Bardolet va posar la intenció que en aquesta sala –fent una similitud amb la música– no hi hagués cap nota discordant, que es tengués una sensació semblant a la del gaudi de la música, només que amb els ulls.

Homenatge, en ocasió del 90è aniversari.

2004. Valldemossa adquireix un "casal" per a la seu de la Fundació Coll Bardolet.

2005. Constituïda la Fundació Coll Bardolet per preservar el llegat del pintor.

Fundació Cultural Coll Bardolet. L'acte inaugural va tenir lloc el dia 4 de febrer de 2007 a les 18 hores.

Josep Coll Bardolet va morir a Valldemossa (Mallorca), el 30 de juliol de 2007.

 

Parado de Valldemossa, Mallorca

Las fiestas de Sant Antoni

Sant Antonio-Abad

Las fiestas de Sant Antoni, el 17 de enero, son unas de las más populares de Mallorca, y se celebran prácticamente en toda la isla. Pero uno de los lugares donde tienen más arraigo y fuerza es en Sa Pobla, donde hay constancia de la devoción por el santo desde 1365. La fiesta tiene además una vertiente profana, por la presencia del fuego y el demonio, personajes comunes en muchos pueblos mediterráneos que celebran el solsticio de invierno.

Algunos días antes de la fiesta, Sa Pobla se transforma: se preparan los ingredientes para las espinegades —cocas de verdura y anguilas— y empieza a apilarse la leña para las enormes hogueras o foguerons. El 16 de enero, los más jóvenes salen a buscar leña para el fogueró de la parroquia y el Ayuntamiento. Después de comer, Sant Antoni y los demonios hacen acto de presencia en las calles; estos últimos persiguen a los niños con horcas y escobas, acompañados de cantadores, y bailan y se burlan del santo. Hacia las siete de la tarde, las autoridades se dirigen a la iglesia parroquial acompañados de gigantes y cabezudos, para asistir a la misa solemne de Completes, al final de la cual se cantarán los gozos o goigs, documentados ya en 1672.

 A la salida de la celebración, se encienden los foguerons y comienzan los tradicionales bailes de cabezudos o caparrots en la plaça Major. Tras la tradicional Trobada de Cantadors i Ximbombers, la gente se va a cenar a casa o alrededor de las hogueras. Y tras la cena, que suele ser copiosa, la fiesta está en la calle: en la plaça Major se concentra la mayoría de cantadores y ximbombers, que pasada la medianoche improvisan glosas sobre la actualidad. La fiesta, presidida por el fuego, dura hasta la madrugada.

El 17 de enero, día de Sant Antoni, después de comer se celebran las beneïdes, en las que mucha gente lleva a bendecir a sus animales y desfilan carrozas engalanadas. También son conocidas, entre otras, las fiestas de Sant Antoni de Artà, Pollença, Muro, Alaró, Manacor y Capdepera.

 Sant-Antoni-Sa-Pobla

Las festas de Sant Antoni

Alguns dies abans de la festa, Sa Pobla es transforma: es preparen els ingredients per a les espinegades-coques de verdura i anguiles-i comença a apilar la llenya per les enormes fogueres o foguerons. El 16 de gener, els més joves surten a cercar llenya per al fogueró de la parròquia i l'Ajuntament. Després de dinar, Sant Antoni i els dimonis fan acte de presència als carrers; aquests últims persegueixen als nens amb forques i escombres, acompanyats de cantadors, i ballen i es burlen del sant. Cap a les set de la tarda, les autoritats es dirigeixen a l'església parroquial acompanyats de gegants i capgrossos, per assistir a la missa solemne de Completes, al final de la qual es cantaran els goigs o goigs, documentats ja el 1672.

A la sortida de la celebració, s'encenen els foguerons i comencen els tradicionals balls de capgrossos o caparrots a la plaça Major. Després de la tradicional Trobada de cantadors i ximbombers, la gent es va a sopar a casa o al voltant de les fogueres. I després del sopar, que sol ser abundant, la festa és al carrer: a la plaça Major es concentra la majoria de cantadors i ximbombers, que passada la mitjanit improvisen gloses sobre l'actualitat. La festa, presidida pel foc, dura fins a la matinada.

El 17 de gener, dia de Sant Antoni, se celebren les beneïdes, en les que molta gent porta a beneir els seus animals i desfilen carrosses engalanades. També són conegudes, entre d'altres, les festes de Sant Antoni d'Artà, Pollença, Muro, Alaró, Manacor i Capdepera.

Foguerons

Foguerons

STILLE NACHT – “NOCHE DE PAZ”

Stille Nacht- Noche de Paz

 Franz Xaver Gruber (1787 - 1863), pintura al óleo de Sebastian Stief

 Josef Mohr (1792 - 1848), pintura al óleo

Canción de Navidad, compuesta por el organista austriaco Franz Xaver Gruber (1787 – 1863); el texto fue escrito por el sacerdote Josef Mohr (1792 – 1848). Dos nombres que aparecerán inmortales, a raíz de una sencilla melodía.

El 24 de diciembre de 1816, los feligreses de Oberndorf, (cerca de Salzburgo) se disponían a asistir a la tradicional misa de medianoche en la Iglesia de San Nicolás, un poco disgustados al enterarse que el órgano se había estropeado, pero no sabían que el joven clérigo J. Mohr y el organista F. Gruber  habían encontrado una solución a este problema, escribiendo un cántico nuevo para la comunidad.

La tarde anterior, Mohr entregó un texto a su amigo Gruber quien en muy poco tiempo compuso la música para tenor, bajo y el coro con acompañamiento de guitarra. En aquella noche de Navidad de 1816, después de haber ejecutado este hermoso canto, se sabe con certeza que caló hondo en el corazón de los habitantes de Oberndof.

“Noche de Paz” fue interpretado de la siguiente manera:Gruber, voz de bajo, y Mohr, voz de tenor, acompañando este último con su guitarra al coro de la iglesia.

Casa natal de F. Gruber (Hochburg - Austria)

Guitarra de J. Mohr con la que acompañó por primera vez Noche de Paz, el 24-12-1816.

Mohr con guit. y Gruber. Bronce situado enfrente de la actual iglesia

Capilla a la memoria de Mohr y Gruber. Puesta de la primera piedra, el 17 de agosto de 1924. Inaugurada el 15 de agosto de 1937 en Oberndorf

 Altar de la antigua Iglesia de San Nicolas, antes de su demolición (1880), donde se cantó -Noche de Paz- el 24 de diciembre de 1816

Noche de Paz, Manuscrito original de Josef Mohr, 1816, Salzburgo (Colección privada)

Nota del autor: "Quedo sumamente agradecido al "Marktgemeinde Oberndorf" Austriaco por la gentil autorización correspondiente a las iconografías y documentos publicados en este artículo."

Francisco Herrera

Nit de Pau-Stille Nacht- Noche de Paz 

En recuerdo de mi amiga Catalina Valls

Residencia Sa Nostra. Palma , 30 diciembre 1990

Catalina Valls Aguiló de Son Servera (Palma, 1920 – 2010).  Estudió Magisterio, una carrera que terminó en 1940. Se formó en el teatro en Barcelona y tras vivir en Madrid, a mediados de los años cuarenta volvió a Mallorca, donde empezó a hacer teatro.

Estuvo siempre muy vinculada al Teatro Principal de Palma, donde participó en numerosos montajes. En 1947, precisamente en el Teatro Principal, representó "La corona comtal", de Aina Villalonga, con la Agrupación de Teatro Regional y bajo dirección de Catina Valls. Más tarde actuó con la compañía Artis con la que participó en los montajes de "El rei Pepet", de Pere Capellà (1954); "s'Estopa ran des foc" (1955) y "Can Miraprim" (1956) de Martí Mayol.

Tras una larga temporada sin actuar, en los años setenta volvió a los escenarios con papeles destacados en obras como "Estrenam llibertat" (1978), de Joan Santamaria; "Aina Sacoma" (1979), escrita y dirigida por Guillem Cabrer, y, en especial, "Mort de dama" (1981), de Llorenç Villalonga, dirigida por Pere Noguera, una obra en la que se consagra en el papel de doña Obdulia. En los años 80 y 90 participó en numerosas producciones teatrales trabajando los más diversos registros y actuó con la compañía Zanoguera-Alfaro en la obra "És na Xima, Xema?", de Mauricio Gallardo.

Domingo 30 de diciembre de 1990, en la Residencia "Sa Nostra" de General Riera, se celebro un concierto, en el que, entre otros, intervinieron la poeta Catalina Gayà, de la que cabe mencionar, ya que siempre estaba agradecida de presentar a Toni Mir, además de recitar algún poema, y las cantantes Amparo Morell y Nieves Cladera , que pusieron las voces en una tarde  del todo agradable, además  pudimos escuchar voces como Francisco Bosch (Esporles, 1917-2009), con el que Toni a partir de ese momento entabló una buena amistad, y Gabriel Aguilera, al piano Margarita Picó, el poeta Antonio Salas y la inigualable actriz Catalina Valls (Palma, 1920-2010 ). Una bonita anécdota de esta velada tuvo como protagonistas nuestra querida Catalina Valls y Toni Mir; el dedicarle este el Bolero de Calatayud, ya que nuestro querido maestro una vez y mediante el teléfono le había dedicado la misma obra. Hay que señalar la sorpresa por parte de Toni y la alegría que supuso para Catalina.

También representó varias obras de Villalonga como "Desbarats" (1992) o un nuevo montaje de "Mort de dama" (1998), también dirigidos por Pedro Noguera. Además, destacaron sus papeles en obras "Es cançons de mestre Lluc", de Bartomeu Ferrà; "La nodriza", de Salvador Galmés; "Els muts", de Antoni Mus o "Don Ventura veraneo", de Luis Segura. También hizo teatro en castellano en obras como "La enemiga", de Darío Niccodemi, o "La muralla", de Joaquín Calvo Sotelo.

Catalina Valls cultivó la poesía, que publicó en varias revistas, la narrativa con obras como "Mármol en llamas", "La otra comedia" y "Aquella placeta dels ginjols", de la que también escribió una versión teatral. De su producción teatral destaca "Amor que renace", que escribió con sólo 13 años; "La forastera de Can Parera" (1947), "Duda" (1950), "Cárcel de silencio" (1953) y "Deseo" (1954).

Recibió reconocimientos como el Premi Ramon Llull del Govern; la Antena de Oro de Antena 3, que le entregó el Grup Serra; la Medalla de Oro de la Fundación Miguel Àngel Asturias o el Ars Magna que la Casa Catalana de Mallorca le concedió. En 1995 recibió un homenaje del Consell.  

Los últimos años de su vida, Catalina Valls recibió varios premios y homenajes, y, desde su reapertura en 2007, era una persona habitual en todos los estrenos del Teatro Principal.

Victor Bnomo (Marsella, França 1918 - Calvià, 2009)

 

Victor Bnomo, 1994

Víctor Bnomo (Marsella, França 1918  Calvià, 2009)

Des de molt jove demostrà una gran afició pel cant i el 1937 participà en el gran concurs per a aficionats Artística a Marsella, que va agrupar més de cinc mil concursants i on va guanyar el primer premi com a tenor d’opereta. Arran d'això actuà en diversos concerts a Marsella i Provença. El 1938 hagué de partir per fer el servei militar i participar en la Segona Guerra Mundial, motiu pel qual es va veure obligat a abandonar la seva carrera com a cantant. El 1946, tornà al món de la cançó i signà un contracte amb el Teatre del Gimnàs de Marsella, temple de l'opereta, i en poc temps es convertí en una estrella local, protagonista de nombrosos concerts. Amb tot, aviat li digueren el Jean Kiepura del Music-Hall, tenor de fama mundial de l'època.

Més tard, devers el 49, el famós tenor Benjamino Gigli després d'escoltar-lo en un recital digué: "Tens totes les qualitats per ser un gran cantant d'òpera, has d'estudiar el repertori, ets un líric spinto amb un agut fàcil i pots fer una gran carrera en l'òpera."¹
Poc temps després i seguint el consell de Gigli, Víctor entrà a l'escola de cant del professor León Cazuran, tenor internacional de principi de segle, amb qui estudià un any i mig. Ja en el 50 i després d'un gran concert de comiat, se'n va anar a París i entrà en el curs Mozart, Conservatori Lliure, per estudiar repertori d'òpera. Durant un assaig, Paul Camerlo, el director de l'òpera de Lió, sentí la seva veu, i signaren un contracte per a la representació de l'òpera Mireille de Charles Gounod. Aquest va ser el seu debut com a cantant d'òpera i va tenir tant d'èxit que Camerlo li signà el contracte per a la següent temporada.

Quan tornà a París, Renée Doria, famosa col·laboradora de l'òpera, li presentà el compositor d'origen espanyol Maurice Pérez, que buscava un tenor per donar vida a la seva nova creació Rocío; l'acció transcorria a Mallorca. El 1952, Víctor va cantar tres representacions en el teatre d'Alger, al costat d'altres grans figures de l'òpera de París com Renée Doria, Georgette Camart i Jean Bortayre. Després de l'èxit d'aquesta obra el director del teatre el contractà per cantar Tosca i Werther.²

Al seu retorn a París, fou convocat pel sindicat d'artistes per celebrar una audició davant diversos directors de teatres de Provença i, després de sentir-lo, tots li signaren contractes. Així fou com en el curs 1952-53 va actuar a Toulouse, capital francesa del bel canto, a Bordeus, Montpellier, Avinyó, Toulon, Aix-en-Provence, Nancy, Strasburgo, Lille, Nantes o Agen.³

A principi de 1953, Georges Nicolo, director del Conservatori Mozart, el va inscriure en el concurs organitzat per la Direcció de Teatres Lírics de París (òpera còmica) per descobrir nous valors. Després de quinze audicions eliminatòries, Víctor obtingué el primer premi de la seva categoria i signà un contracte amb l'Òpera per a les temporades 53-54-55 i 56. Quan el 1957 finalitzà el seu contracte amb l'Òpera, marxà a Canadà per efectuar una gira i finalment es quedà allà, on realitzà nombroses actuacions per a la televisió i la ràdio. Era conegut com "la veu d'or" i en el 58 la gran Òpera d'Ottawa el contractà per a la temporada 1958-59.⁴

El maig del 60 es traslladà a Mallorca amb intenció de passar-hi unes vacances, però quan la seva dona, nadiu de l'illa, li comunicà el seu desig de quedar-s'hi (cansada de viatjar), decidiren comprar un hotel al centre de Palma i instal·lar-s'hi. Poc després, Antoni Tous, director de la Societat de l'Òpera de Mallorca, el visità i el contractà per interpretar Pagliacci i Amelia al ballo. Aquest mateix any actuà a Menorca, al Teatre Líric, i al Teatre Principal de Palma. Cofundador i president de l'associació Amics de l'Òpera (Palma, 1979), organitzà concerts i conferències d'interès musical.

Així mateix, va realitzar nombrosos recitals al terme de Calvià i va col·laborar en diverses ocasions amb la Banda de Música i el Cor. Va gravar diverses operetes publicades a Marsella (1946-57). Residí en el Toro des de 1987 fins a la seva mort el 2009.