Hilde “La sirena del Mediterráneo”

Hildegard Orfila con Elsa Gracia

Veintitrés de junio, 19 horas en el Palacio Municipal de los deportes de Palma, se está celebrando la final del XIII Mallorca Sincro, para muchos puede haber pasado desapercibido, para mi creo que es una fecha importante primeramente a esta hora tengo una entrevista concertada con una de las pocas mallorquinas preseleccionadas para las olimpiadas del 92.

Segundo, saber que precisamente en este Mallorca Sincro, faltaba esta muchacha HILDE, una auténtica Sirena, capaz de brillar a gran altura en una competición de estas características.

Resumiendo, quiero con estas palabras dar a conocer a esta joven, en estos momentos nueva entrenadora del “Club Costa de Calviá” de natación sincronizada y en su etapa anterior, su brillante trayectoria como nadadora de este mismo club.

Primeramente no quiero analizar las causas de su retirada, pero al menos que tanto las personas, como entidades se den cuenta, de que con el esfuerzo de todos, CALVIÁ hubiera podido tener una digna representante en los próximos J.J.O.O. en la modalidad de natación sincronizada.

P.- ¿Nombre completo?

R.- HILDEGARD ORFILA SOTO

P.- ¿Nacida en?

R.- Palma de Mallorca

P.- ¿A qué edad empezaste a nadar y cuando sentiste afición por la sincro?

R.- A los 8 años y a los once, me pasé a la sincro debido en parte a que mi hermana practicaba este deporte.

P.- ¿Quién fue tu primer profesor/a, y quien ha influido más en tu carrera como deportista?

R.- CATI LUNA, y la afición ha nacido realmente de mi misma.

P.- ¿En qué países has competido y cuales crees que han sido tus éxitos más importantes?

R.- Holanda, Italia, Suiza, Alemania, Moscú y Australia.

Mi primer europeo junior celebrado en Holanda y que en solos quedé a décimas de entrar en la final y en dúo con ELSA GRACIA, que conseguimos pasar a la final. Hay que remarcar que fue la primera vez, que un equipo español está en una final de esta categoría. Luego un open de Suiza y otro de Italia, con el equipo Senior, en los cuales alcanzamos las dos veces la medalla de bronce.

P.- ¿Cuantas horas entrenabas diariamente y si te exigía mucho sacrificio en este deporte?

R.- De 5 a 6 horas diarias, durante 6 días semanales, sin contar que en las concentraciones, los entrenos eran de 8 horas.

P.- ¿Te ha ayudado alguien además de la familia?

R.- La Federación Balear.

P.- ¿Crees que si hubieras tenido un mayor apoyo, tanto económico como moral hubieses podido llegar en óptimas condiciones de cara al 92?

R.- Seguro.

P.- ¿De verdad crees que tanto la federación como las instituciones apoyan debidamente a los deportistas, y además de cara a una olimpiada?

R.- Sinceramente creo que la Federación no apoya lo debido a los deportistas y en particular la sincronizada.

P.- ¿Cual crees que podría ser la ayuda que necesita una muchacha como tú para llegar a un buen nivel de cara a los J.J.O.O.?

R.- Primeramente lograr una buena armonía entre, nadador, entrenador y Federación. Por supuesto también una ayuda económica.

P.- Sé que estuviste en la escuela de alto rendimiento de Barcelona, ¿crees que tanto a ti como a Elsa, se os trató como a los demás?

R.- En general de muy diferente manera.

P.- ¿Cuales crees que pueden haber sido los motivos?

R.- Uno de ellos es que la Federación había prometido que estaríamos todos concentrados en el C.A.R. con vista a las olimpiadas, y solamente estuvimos Elsa y yo, a partir de ahí surgieron todos los problemas tanto a nivel económico, como de rendimiento deportivo.

P.- ¿Si se te pidiera que volvieses a la competición, con toda la ayuda necesaria, dirías que sí o te lo pensarías?

R.- Me lo pensaría bastante, porque después de mi retirada, la comisión técnica ha deshecho todo el equipo, además exigiría algunas condiciones.

P.- ¿Por último, si hemos dejado algo que te hubiera gustado que te preguntáramos nos lo dijeras?.

R.- Me gustaría decir que después de dos años de trabajo, mucho sacrificio, y de una progresión óptima, pues se consiguió un 5º puesto en la copa de Europa, es penoso que quedásemos penúltimos en los mundiales, debido a que la Federación Española no ha hecho nada para tener un árbitro dentro de la F.I.N.A.

Para terminar, decir que además de haber tenido una charla muy agradable agradecería, que con la ayuda de todos, intentásemos que esta muchacha pueda volver a competir, obteniendo tan buenos resultados como siempre y que además de suyos son también del club que ha representado tan dignamente “CLUB DEPORTIVO COSTA DE CALVIÁ” de natación sincronizada.

Por mi parte HILDE, te deseo grandes éxitos tanto en el deporte, como en tu vida personal¹.

1 Deportes: Entrevista realizada el 23 de junio de 1991. Siendo publicada en la revista Entre Tots, nº 22, pág. 24-25. Julio-Agosto 1991.

Fotos para el recuerdo

    H. Villamil (Peguera, 1955)

 Puerto Andraitx (1967)

 Peguera  H. Villamil (1967)

  Puerto Andraitx (1967)

 Es Jonquet (1900)

Imágenes de fotos antiguas de Mallorca

1967 Puerto Andraitx (1)

1967 Puerto Andraitx (2)

1950 Hotel Villamil Paguera

1930 Camp de Mar

1955 Hotel Villamil (Peguera)

Miguel BOVER PONS (ciclista)

Nacido en Palma el 14 de febrero de 1928, hijo del también legendario ciclista Miguel Bover Salom “Es Sardiné”, ha sido uno de los mejores pistards españoles de todos los tiempos, con más de cien victorias a sus espaldas. Campeón de España de persecución en categoría profesional los años 1953, 1954y 1955. En 1952 se alzó triunfador en los Seis Días de Madrid. El 26 de julio de 1956, al ganar con un segundo de diferencia sobre el belga Adriaenssens la etapa contrarreloj de 74 kilómetros entre Saint Etienne y Lyon, escribió una de las páginas más brillantes del ciclismo español de la época en general, y del ciclismo mallorquín en particular, en el Tour de Francia.

Este año participaron los españoles: Bernardo Ruiz, Poblet, Bahamontes, Botella, Loroño, Serra, Miguel Bover, Carmelo Morales, Marigil y Chacón¹. En1955 estableció en Tirador el record del Km. Lanzado en 1-08-4/5 y Vuelta Lanzada 21”-1/5). En 1956, ganó el premio Jaume Andreu de Barcelona y la Vuelta a Andalucía. En 1957 ganó el Gran Premio de Martorell y, en 1958, consiguió una etapa de la Vuelta a Cerdeña (Italia). Murió el 25 de enero de 1966 a causa de un accidente de tráfico en la carretera Palma-Manacor. Se mantuvo como ciclista en activo de 1945 hasta 1962, dejando tras de sí un impresionante palmarés como ciclista.

Bibliografía

• AS ciclismo. Número extraordinario. Tour de Francia. Treinta y dos etapas y cuatro maillots amarillos, de 1910 a 1970, pág. 64-65. Madrid. Junio-Julio 1971.
• AA.VV. Gran Enciclopèdia de Mallorca. Palma. Volum 2, pág. 242. Promomallorca Edicions, S.L., 1989 – 1998.
• Museu de l’Esport a Mallorca. 1900 – 2000 Cien años de deporte en Mallorca. Un siglo de leyenda. Primera Edición hasta el 31 de diciembre de 2001. Dirección y coordinación: Miguel Vidal Perelló. Impresión. Jorvich, S.L.
• Miguel Vidal y Mateo Flaquer: Ciclistas de Mallorca. Ultima Hora. Capitulo 12, pág. 64-65. Sábado, 24 de diciembre de 2005. Palma de Mallorca.
• Miguel Vidal: Miguel Nadal Comas. Minaco. Un mecenas que impulsó la mejor época del ciclismo en Mallorca. Documenta Balear S.L. Impresión Gràfiques Mallorca – Inca. Diciembre 2005.
• www.mvidal.es/mvidal.es/ciclistas.pdf

1 Extraído de “AS CICLISMO” Tour de Francia, pág. 64. Madrid. Junio-Julio 1971.

 Miguel Bover, Guillermo Timoner y Miguel Poblet

Havaneres d'Anada i Tornada – De Cuba no vull tornar

S'Illeta de Camp de Mar. (Andratx) 

Biel amb el seu padrí Guiem a Santa Clara, Cuba

Si vas a Batabanó
quan tu viatgis a Cuba
i trobis un andritxol
i li demanis ajuda
te parlarà d’aquell món
i de mulates tot d’una
te parlarà de sa lluna
i que fugis d’aquell sol.

NO TORNARÉ
NO VULL TORNAR
AIXÒ LI DEIA A SA MARETA
QUAN AL CRIDÀ... (BIS).

Te parlarà des café
i “de la caña de azucar”
i “de la palma” també
i des tabac com se fuma
te parlarà des Centfocs
i “de Santiago de Cuba”
te parlarà “de la duda”
que tenia per tornar.

ESTRIBILLO

Si vols també et cantarà
sempre d’aquella manera
una cançó popular
que li diuen havanera
i si el vols veure plorar
parlà d’Andratx d’allà on era
des Port i Sa Dragonera
de Sant Telm i es Camp de Mar

ESTRIBILLO

Amb aquesta havanera volem fer un petit homenatge a tots els andritxols i andritxoles que un dia varen deixa Andratx i partiren cap a Cuba cercant una vida millor. Per entendre sa lletra ens hem d'imaginar que estem en es cafè de Cas Pobil d'Andratx, devers l'any 1920, amb dos homes prenent un cafè. Un d'ells ja ha estat a Cuba, s'altre hi ha d'anar, i aquest li demana, com es Cuba?, què trobaré a allà? I sa resposta és sa havanera: quan arribis cerca a un andritxol amic meu que fa temps que es allà i crec que no té moltes ganes de tornar, i ell t'informarà de tot el que li demanis.

Aquesta havanera explica una mica el que el meu padrí Guillem Calafell contava de Cuba: es cafè, es tabac, sa canya de sucre, es Centfocs (així es com anomenaven els andritxols a sa ciutat de Cienfuegos), i per acabar ... s'emoció de sentir parlar d'Andratx estant per aquelles terres.

Gabriel Covas Calafell, març 2017

Recordant les Nostres tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià (Mallorca)

Confraria de la mare de Déu de LLuc a Calvià 

Molts de vosaltres coneixeu les meves inquietuds, il·lusions i perquè no curolles per la recerca i conservació de les nostres coses, de les nostres arrels, però a causa del gran amor que tinc pel nostre poble, tot el que a ell es refereix i a la seva cultura pròpia, per aquest motiu he fet un petit i humil arxiu. D’aquest he triat algunes coses referents a las tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià.

Tot això ens fa recordar la meva joventut, durant aquests dies en què els meus pares preparaven les panades, els crespells i els rubiols. No solament per tenir-ne el Dia de Pasqua, sinó per poder tenir-ne un parell de dies. També recordo quan ens reuníem amb els meus padrins envoltant la taula per celebrar aquestes festes, les processons i no oblit quan ens aplegàvem un grup d’amics i amb les guitarres (abans també s’empraven els guitarrons), canta que canta per les cases, el que anomenàvem els goigs, tot perquè ens donessin unes llepolies i, llavors, fer un ball a les cases de les noies que ens donaven alguna cosa. Una de les cançons que mai he pogut oblidar és:

Deixem lo dol! Cantem amb alegria!

Anem a donar los bons Pascos a Maria!

Però bé, en primer lloc, començarem pel Dissabte de Pasqua, quan tots els nins esperàvem el repic de les campanes a las deu del matí. I cantàvem:

Aranyetes sortiu del niu

que el bon Jesuset ja és viu

Aranyetes sortiu del forat

que el bon Jesuset ja és nat.

Els nins havíem esperat un parell de dies per tastar el crespells i rubiols, però abans, les nostres mares, ens tenien de rentar la cara amb aigua fresca.

Del mateix dia, no vull deixar de comentar, un fragment del periòdic “La Roqueta” que va sortir el 9 d’abril de 1887, Dissabte de Pasqua titulat “Pasco Florida” i diu així:

Demá, en sortí de misseta,

trobaré es berená fet:

frexureta assahonada

amb glopets de ví novell;

cosa milló que verdesca

y que panades de peix :

¡Aleluya, que vé Pasco,

Pasco florida ya vé!

Trescan per la pagesía

ets estols de guitarrers:

ses fadrines i madones

los esperan amatens;

¡ Deixau lo dol ¡ per tot cantan,

cantan i sònan xelets:

¡ Aleluya, que vé Pasco

Pasco florida ja vé!

Sa corema ja s’es morta

y s’hivernada també;

¡ benvinguda, oh Primavera,

cada volta que t’ens véns

per doná alegria á s’ánima

y á n’es còs delit novell!

¡Aleluya, que vé Pasco,

y molts anys, fins l’any qui vé !

Després ve el Solpàs, que és la benedicció que es fa de totes les cases de la Parròquia amb l’aigua beneïda pel matí a les Fonts de Baptisme.

Normalment, aquesta benedicció, es fa per dins vila el Dissabte de Pasqua i per fora vila passat aquest dia; però a Calvià, per norma, es feia el Dimecres després de Pasqua.

Aquesta benedicció, la feien el Sr. Rector i el seu Vicari, que anaven amb roquet, estola i bonet, amb companya d’un parell d’escolanets, que els duien es poalet de l’aigua beneïda, i la panera per posar-hi lo que per les cases els donaven. A fora vila, anaven amb un carretó; i l’home que el menava, feia d’escolanet. He trobat molt interessant, el poder fer una llista de fora vila seguint l’ordre de les possessions d’on anaven:

La primera visita solia ser a Son Roig d’allà passaven a Son Boronat, seguien cap a Benàtiga, fins arribar a Valldurgent. Desprès anaven a Mofarès i seguint al camí de Can Estades es dirigien cap a Ses Berranques, seguidament Torà i després La Romana; Ja seguint la carretera de Palma visitaven Son Pieres, Els Hostalets i arribaven fins a Bendinat.

La resurrecció del Bon Jesús la celebren per tot amb una processó, a on es topen el Bon Jesús i la Mare de Déu.

Aquesta processó la fan de diferents maneres segons la vila que és i la devoció que hi ha.

A Calvià la fan devers les nou i mitja. Quatre joves duen la figura del Bon Jesús des de « La Capelleta », i quan arriba a prop de l’església, surt la figura de la Mare de Déu, que també porten quatre joves i quan es troben lis fan fer tres botets en senyal d’alegria i adoració. Després de la processó, es celebra l’Ofici, on per tot el sermó sol ser ben curt.

I és que són molts els que el dia de Pasqua, frissen de berenar des frit de freixura. Solen ser molts es que passen més gust del berenar que del dinar, per lo afamegats i endarrer que van de pegar una bona panxada després de tantes setmanes de dejunis i d’abstinència.

Com he dit abans, el dia de Pasqua, allò més normal és reunir-se en família per dinar tots plegats. Solia ser més tard que de costum, degut que ja havien berenat del frit. Per norma el dinar, solia ser d’arròs, i llavors un bon bullit, escaldums d’aquells tan saborosos, i finalment panades, crespells, rubiols i ametles torrades, amb les timbales de vi que pertoquen, que no són poques ni temoregues.

 Panades, crespells i robiols

Víctor Bonomo (Marsella, França 1918  Calvià, 2009)

Victor Bonomo (1994)

Des de molt jove demostrà una gran afició pel cant i el 1937 participà en el gran concurs per a aficionats Artística a Marsella, que va agrupar més de cinc mil concursants i on va guanyar el primer premi com a tenor d’opereta. Arran d'això actuà en diversos concerts a Marsella i Provença. El 1938 hagué de partir per fer el servei militar i participar en la Segona Guerra Mundial, motiu pel qual es va veure obligat a abandonar la seva carrera com a cantant. El 1946, tornà al món de la cançó i signà un contracte amb el Teatre del Gimnàs de Marsella, temple de l'opereta, i en poc temps es convertí en una estrella local, protagonista de nombrosos concerts. Amb tot, aviat li digueren el Jean Kiepura del Music-Hall, tenor de fama mundial de l'època.

Més tard, devers el 49, el famós tenor Benjamino Gigli després d'escoltar-lo en un recital digué: "Tens totes les qualitats per ser un gran cantant d'òpera, has d'estudiar el repertori, ets un líric spinto amb un agut fàcil i pots fer una gran carrera en l'òpera."¹
Poc temps després i seguint el consell de Gigli, Víctor entrà a l'escola de cant del professor León Cazuran, tenor internacional de principi de segle, amb qui estudià un any i mig. Ja en el 50 i després d'un gran concert de comiat, se'n va anar a París i entrà en el curs Mozart, Conservatori Lliure, per estudiar repertori d'òpera. Durant un assaig, Paul Camerlo, el director de l'òpera de Lió, sentí la seva veu, i signaren un contracte per a la representació de l'òpera Mireille de Charles Gounod. Aquest va ser el seu debut

1 MIR I MARQUÈS, A. “Una vida para la ópera”. Maganova/Andratx [Palmanova, Calvià] (desembre 1994); pàg. 28.

com a cantant d'òpera i va tenir tant d'èxit que Camerlo li signà el contracte per a la següent temporada.

Quan tornà a París, Renée Doria, famosa col·laboradora de l'òpera, li presentà el compositor d'origen espanyol Maurice Pérez, que buscava un tenor per donar vida a la seva nova creació Rocío; l'acció transcorria a Mallorca. El 1952, Víctor va cantar tres representacions en el teatre d'Alger, al costat d'altres grans figures de l'òpera de París com Renée Doria, Georgette Camart i Jean Bortayre. Després de l'èxit d'aquesta obra el director del teatre el contractà per cantar Tosca i Werther.¹

Al seu retorn a París, fou convocat pel sindicat d'artistes per celebrar una audició davant diversos directors de teatres de Provença i, després de sentir-lo, tots li signaren contractes. Així fou com en el curs 1952-53 va actuar a Toulouse, capital francesa del bel canto, a Bordeus, Montpellier, Avinyó, Toulon, Aix-en-Provence, Nancy, Strasburgo, Lille, Nantes o Agen.²

A principi de 1953, Georges Nicolo, director del Conservatori Mozart, el va inscriure en el concurs organitzat per la Direcció de Teatres Lírics de París (òpera còmica) per descobrir nous valors. Després de quinze audicions eliminatòries, Víctor obtingué el primer premi de la seva categoria i signà un contracte amb l'Òpera per a les temporades 53-54-55 i 56. Quan el 1957 finalitzà el seu contracte amb l'Òpera, marxà a Canadà per efectuar una gira i finalment es quedà allà, on realitzà nombroses actuacions per a la televisió i la ràdio. Era conegut com "la veu d'or" i en el 58 la gran Òpera d'Ottawa el contractà per a la temporada 1958-59.³

El maig del 60 es traslladà a Mallorca amb intenció de passar-hi unes vacances, però quan la seva dona, nadiu de l'illa, li comunicà el seu desig de quedar-s'hi (cansada de viatjar), decidiren comprar un hotel al centre de Palma i instal·lar-s'hi. Poc després, Antoni Tous, director de la Societat de l'Òpera de Mallorca, el visità i el contractà per interpretar Pagliacci i Amelia al ballo. Aquest mateix any actuà a Menorca, al Teatre Líric, i al Teatre Principal de Palma. Cofundador i president de l'associació Amics de l'Òpera (Palma, 1979), organitzà concerts i conferències d'interès musical.

1 Ídem.

2 Ídem.

3 Ídem.

Així mateix, va realitzar nombrosos recitals al terme de Calvià i va col·laborar en diverses ocasions amb la Banda de Música i el Cor. Va gravar diverses operetes publicades a Marsella (1946-57). Residí en el Toro des de 1987 fins a la seva mort el 2009.