Apreciación

Apreciación

                                Mira, forastero, esta isla, ahora

                                                           Para delicia tuya su cambiante luz descubre…*

            Entre los innumerables libros escritos sobre Mallorca, quizá ninguno dé al –forastero- una descripción tan elocuente y veraz del cuerpo y del alma de esta isla como lo hace LA ISLA DE LA CALMA, MALLORCA, THE ISLAND OF CALM, Ó THE TRANQUIL ISLE, como lleva por título la primera traducción al inglés por Mary Lake.

            Quizá porque su autor, el ilustre catalán Santiago Rusiñol, fue pintor a más de escritor, sus descripciones ofrecen las impresiones del ojo perspicaz del artista, que comparte con nosotros, no solamente por medio de su feliz escrito, sinó también a través del fervor genial de su espíritu humanitario.

            Es con algo de nostalgia que leemos, ahora, este libro encantador, tan evocador de la verdad y la belleza de Mallorca y su gente. Sigue siendo, a pesar de los inevitables cambios y el ritmo acelerado de la vida en ésta, una delicia para cuantos conocen y aman esta tranquila isla. Pues nosotros los afortunados que habitamos en ella, podemos todavía disfrutar, cuarenta años después de la publicación de LA ISLA DE LA CALMA, -del olor de Mallorca, olor de tierra y azahar-; deleitarnos con -el florecer de los almendros que dá juventud a la isla-; y nos es dado aún -internarnos por la ciudad y recorrer las calles estrechas llenas de…nadie, y de nadie más, que no faltan por ventura en Palma- (y que hoy día tan frecuentemente conducen a emporios de industria, ó a talleres de artes y oficios); y por más que seamos -forasteros- podemos todavía, felizmente, recibir aquella salutación mallorquina que caldea el corazón.

“Bon día tenga.

                                                               Dina Moore Bowden

                                                               FIESTA DEL LIBRO

                                                                                                         ABRIL, 23, 1961

                                                                                                         PALMA DE MALLORCA

·         Look Stranger, por W. H. Auden.

An appreciation

              Look, stranger, at this island, now

The leaping light for your delight discovers…*

            Among the many books written about Mallorca, perhaps none gives “the stranger” so truthful and eloquent a description of the body and soul of this island as does LA ISLA DE LA CALMA, THE TRANQUIL ISLE, as THE ISLAND OF CALM is titled in its first translation in English, by Mary Lake.

            Perhaps because its author, the renowned Catalan Santiago Rusiñol, was painter as well as writer, his descriptions convey the impressions of the discerning eye of the artist and these are shared with us, not only through his felicitous writing, but through the genial warmth of his humanitarian spirit, as well.

            It is with something of nostalgia that we read, now, this enchanting book, so evocative of the truth and beauty of Mallorca and its people. It remains, in spite of inevitable changes and the accelerated tempo of life here, the delight of all who know and love this tranquil isle. For we, who are so fortunate as to live in Mallorca, can still, forty years after the publication of LA ISLA DE LA CALMA, enjoy “the island’s fragrance”, wawes of scented earth and orange blossoms”; revel in “the blossoming of the almond trees that give youth to the island”, can still “traverse the narrow and empty streets that, fortunately, are not lacking in Palma” (and which today so often lead to hives of industry, or workshops of arts and crafts), and-even though we are “strangers”, may still, happily, find ourselves greeted by the heart-warming Mallorcan salutation.

“Bon día tenga.

                                               Dina Moore Bowden

            Isla no significa únicamente una tierra rodeada de agua; isla significa tierra de paz, de ensueño, cobijo de quietud. Isla significa reposo del alma y sillón del caminante, significa campo reposo para después empezar de nuevo la lucha. …el que tiene la suerte de hallar una de estas islas venturosas, bendice el hallazgo con toda su alma.

            Bendice, y bendice a Mallorca por ser la más bella de todas.

                                                                                  Santiago Rusiñol

            An island does not only mean land surrounded by water but the abode of peace, of fantasy and of quietude; a repose for the soul and a resting place for the wanderer; a camping-ground where we can halt before engaging once more in life’s battle. … then it is that, having found one of these happy isles you will bless the discovery with all your soul.

            And blessing, blessings on Majorca for being the most beautiful of them all:

                                                                                  Santiago Rusiñol

Selecciones de la primera edición de la ISLA DE LA CALMA, en castellano

 y xilografías de Duplessis-Bracons

Selections from THE TRANQUILE ISLE, the first translation of LA ISLA DE LA CALMA into english by Mary Lake. Woodeuts by Duplessis-Bracons.

ANTONIO ALZAMORA EN SU ESTUDIO DE CALVIÁ (MALLORCA)

Antonio Alzamora con su hija Isabel, en el estudio

Vivienda de Antoni Alzamora (Calviá)

 Alzamora, paleta actual de amarillos y ocres junto a otros utensilios  (Estudi)

 Alzamora, paleta del pintor de la época verde y azul (Estudi)

 Alzamora, Parte del estudio con sus utensilios.

 Alzamora, rincon del estudio con sus pinceles.

El pancaritat a Calvià (Mallorca)

Capella de la Pedra Sagrada (Calvià)

Com molt bé deia Mn. Antoni M. Alcover a començament de segle: Està també molt estesa i arrelada dins Mallorca el costum d’anar aquesta setmana a fer una bauxa a fora vila, dalt un turó, a qualque casa de camp a la vorera del mar. Es du panades, rubiols i altres i allà s’ho enfloquen, rient i folgant. Això es diu pancaritat, que no és més que una traducció literal del llatí panis-caritatis, una reminiscència llunyana dels àgapes dels cristians dels primers sigles.

Els antics Jurats de Mallorca, el Diumenge de l’Àngel – que el celebraven en tota solemnitat festejant l’Àngel de la Guarda de Mallorca-, quan s’acabava l’Ofici a l’esglesieta del Temple, repartien un pa a totes les famílies pobres, i aquella bona gent el capvespre el s’anava a menjar per devora sa Riera; i en aqueixa modesta bauxa li deien pancaritat, perquè se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut. I aqueix nom després es va estendre a totes les bauxes que es feien la setmana de Pasqua a fora porta i per fora vila.

Molts d’aquests pancaritats van a fer-los a qualque santuari de les nostres muntanyes. A Calvià, durant molts anys es feu el Diumenge de l’Àngel al Santuari de la Mare de Déu de Portals Nous. Als anys 70 amb el boom turístic es perdé aquesta ancestral tradició. L’any 1994 el Consell Parroquial recobrà el pancaritat, però a un altre indret del municipi: la Capella de la Pedra Sagrada.

Anteriorment, i que jo recordi, es feia el dimecres després de Pasqua, i molts  joves anàvem al Pou Nou de Son Font. Però abans, molta gent pujava al molí del Castellet a on el seu propietari Damià Vich Cabrer, avi de Francisca Cabrer Vich (que és qui em va contar algunes anècdotes), procurava tenir quatre botelles de moscatell i un tassons de vidre bastants gruixats (actualment encara es conserven), i convidava als que anaven a passar una estona allà dalt. Com anècdota, no puc deixar de contar que algun any varen fer balls amb un gramòfon.

Recordant les Nostres tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià (Mallorca)

Confraria de la mare de Déu de Lluc a Calvià

Molts de vosaltres coneixeu les meves inquietuds, il·lusions i perquè no curolles per la recerca i conservació de les nostres coses, de les nostres arrels, però a causa del gran amor que tinc pel nostre poble, tot el que a ell es refereix i a la seva cultura pròpia, per aquest motiu he fet un petit i humil arxiu. D’aquest he triat algunes coses referents a las tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià.

Tot això ens fa recordar la meva joventut, durant aquests dies en què els meus pares preparaven les panades, els crespells i els rubiols. No solament per tenir-ne el Dia de Pasqua, sinó per poder tenir-ne un parell de dies. També recordo quan ens reuníem amb els meus padrins envoltant la taula per celebrar aquestes festes, les processons i no oblit quan ens aplegàvem un grup d’amics i amb les guitarres (abans també s’empraven els guitarrons), canta que canta per les cases, el que anomenàvem els goigs, tot perquè ens donessin unes llepolies i, llavors, fer un ball a les cases de les noies que ens donaven alguna cosa. Una de les cançons que mai he pogut oblidar és:

Deixem lo dol! Cantem amb alegria!

Anem a donar los bons Pascos a Maria!

Però bé, en primer lloc, començarem pel Dissabte de Pasqua, quan tots els nins esperàvem el repic de les campanes a las deu del matí. I cantàvem:

Aranyetes sortiu del niu

que el bon Jesuset ja és viu

Aranyetes sortiu del forat

que el bon Jesuset ja és nat.

Els nins havíem esperat un parell de dies per tastar el crespells i rubiols, però abans, les nostres mares, ens tenien de rentar la cara amb aigua fresca.

Del mateix dia, no vull deixar de comentar, un fragment del periòdic “La Roqueta” que va sortir el 9 d’abril de 1887, Dissabte de Pasqua titulat “Pasco Florida” i diu així:

Demá, en sortí de misseta,

trobaré es berená fet:

frexureta assahonada

amb glopets de ví novell;

cosa milló que verdesca

y que panades de peix :

¡Aleluya, que vé Pasco,

Pasco florida ya vé!

Trescan per la pagesía

ets estols de guitarrers:

ses fadrines i madones

los esperan amatens;

¡ Deixau lo dol ¡ per tot cantan,

cantan i sònan xelets:

¡ Aleluya, que vé Pasco

Pasco florida ja vé!

Sa corema ja s’es morta

y s’hivernada també;

¡ benvinguda, oh Primavera,

cada volta que t’ens véns

per doná alegria á s’ánima

y á n’es còs delit novell!

¡Aleluya, que vé Pasco,

y molts anys, fins l’any qui vé !

Després ve el Solpàs, que és la benedicció que es fa de totes les cases de la Parròquia amb l’aigua beneïda pel matí a les Fonts de Baptisme.

Normalment, aquesta benedicció, es fa per dins vila el Dissabte de Pasqua i per fora vila passat aquest dia; però a Calvià, per norma, es feia el Dimecres després de Pasqua.

Aquesta benedicció, la feien el Sr. Rector i el seu Vicari, que anaven amb roquet, estola i bonet, amb companya d’un parell d’escolanets, que els duien es poalet de l’aigua beneïda, i la panera per posar-hi lo que per les cases els donaven. A fora vila, anaven amb un carretó; i l’home que el menava, feia d’escolanet. He trobat molt interessant, el poder fer una llista de fora vila seguint l’ordre de les possessions d’on anaven:

La primera visita solia ser a Son Roig d’allà passaven a Son Boronat, seguien cap a Benàtiga, fins arribar a Valldurgent. Desprès anaven a Mofarès i seguint al camí de Can Estades es dirigien cap a Ses Berranques, seguidament Torà i després La Romana; Ja seguint la carretera de Palma visitaven Son Pieres, Els Hostalets i arribaven fins a Bendinat.

La resurrecció del Bon Jesús la celebren per tot amb una processó, a on es topen el Bon Jesús i la Mare de Déu.

Aquesta processó la fan de diferents maneres segons la vila que és i la devoció que hi ha.

A Calvià la fan devers les nou i mitja. Quatre joves duen la figura del Bon Jesús des de « La Capelleta », i quan arriba a prop de l’església, surt la figura de la Mare de Déu, que també porten quatre joves i quan es troben lis fan fer tres botets en senyal d’alegria i adoració. Després de la processó, es celebra l’Ofici, on per tot el sermó sol ser ben curt.

I és que són molts els que el dia de Pasqua, frissen de berenar des frit de freixura. Solen ser molts es que passen més gust del berenar que del dinar, per lo afamegats i endarrer que van de pegar una bona panxada després de tantes setmanes de dejunis i d’abstinència.

Com he dit abans, el dia de Pasqua, allò més normal és reunir-se en família per dinar tots plegats. Solia ser més tard que de costum, degut que ja havien berenat del frit. Per norma el dinar, solia ser d’arròs, i llavors un bon bullit, escaldums d’aquells tan saborosos, i finalment panades, crespells, rubiols i ametles torrades, amb les timbales de vi que pertoquen, que no són poques ni temoregues.