LES CAMPANES DE CALVIÀ

Ramon Simó Marcó (Calvià, 1917 – Barcelona, 1996)

Nascut a Calvià, des de molt jove desenvolupà la seva carrera professional a Barcelona, va ser una de les seves grans aficions la recerca i l’escriptura, on a través d'ella demostra l'afecte i l'enyorança que sempre va mantenir cap al poble que el va veure néixer, i on cada any procurava passar les seves vacances.

El 1995, participà en el concurs literari de la Caixa d'Estalvis de Catalunya, amb el treball “Les campanes de Calvià”, hi aconseguí un meritori 3r premi. Amb aquest escrit podrem adonar-nos de l'amor que sentia per aquest poble, que el va veure créixer, Calvià.

Ramon Simó Marcó va morir a Barcelona el 01.10.1996, a on va ser enterrat, després d'un accident amb un taxi que el va atropellar.

LES CAMPANES DE CALVIÀ

Església parroquial de Calvià

  

LES CAMPANES DE CALVIÀ

   Campanes de Calvià                                                  Es senten de lloc distant

repicau amb so de glòria,                                           campanades tremoloses,

per fer reviure la història                                           espaiades i misterioses

del Qui ens vingué a salvar.                                      que l’aire les va portant.

Amb les vostres melodies                                          I quan l’humil treballador

escampau la Bona Nova,                                           de la nostra pagesia,

que en el portal d’una cova                                       vos sentia tocar el migdia

ens ha nascut el Mesies.                                            s’eixugava la suor.

   Que el vostre tocar potent                                         Pel Corpus, la processó;

amb la seva resonància,                                             carrers encatifats de flors,

arribi a llarga distància,                                             càntics que surten dels cors

de llevant fins a ponent.                                            de lloances al Senyor.

Gegant amb missió sagrada                                       Amb vostra persevarança

s’alça el vostre campanar,                                          us feu sentir cada dia,

i si a mort vos cal tocar                                              i transmeteu l’alegria,

feu més trista campanada.                                         ànim i bona esperança.

   Al davant teniu el mar,                                              De les festes feu pregó

i al darrera la muntanya;                                            quan arriba Sant Joan;

que amb l’aire de tramuntana                                    després tenim la més gran:

s’en fa un clima ideal.                                               Sant Jaume, Festa Major!

Als vostres peus, les marjades,                                  Revetlles molt animades,

en el neguitós febrer,                                                 amb focs artificials

les blanques flors d’amatller                                      i pels carrers principals 

en fan un mantell de fades.                                         banderetes i garlandes.

  

   Em venen  al pensament                                            Sou les campanes d’un poble

bells records de ma infantesa;                                   de meravellós encís;

m’anunciaveu la grandesa                                         per mi és un paradís

del més Sublim Naixament.                                      de gent senzilla i noble.

Jo no puc venir a matines;                                         No gaire lluny la mar blava;

em separa la distància,                                               platges suaus, roques altives

malgrat la meva anyorança                                        on fan el niu les gavines,

de sibil·la a profecies.                                                I s’hi estavella l’onada.

   Quan el toc de l’oració,                                             Algú sentirà estranyesa,

campanes, vostre tocar,                                             perqué soc un emigrat,

tot el poble cristià                                                      que segueix enamorat

escoltava amb devoció.                                             de la seva terra promesa.

La vibrant veu de vostres bronzes                             Que d’hermós és nostre temple!

traspassa tots els llindars,                                          Que d’alt és el campanar!

i l’escoltan els infants                                                Campanes de Calvià

que en el seu bressol s’engronsen.                             Jo us voldria sentir sempre.