Calviá, Bandas de música (anteriores a 1984)

 Banda de Música de Calvià  (Aprox. 1934)

Orquestra Melody, fundada en 1947

Aunque falta documentación sobre la fundación de la primera banda de música de Calviá, acotamos su creación entre el año 1928 o 1929. Se llevó a cabo gracias a la generosidad de un grupo de personas que compraron los instrumentos y nombraron director a Andrés Pol, quien también dirigía la banda de Esporles. Esta primera banda se llamó La Unión Patriótica (hay una partitura en el Fondo Pedro Antonio Alemany[1] con este título), y se mantuvo activa hasta el año 1931[2]. En el mismo año, con los mismos instrumentos, se formó otra banda que recibió el nombre de Unión Republicana y el director fue Mariano Torres; músico de la banda del regimiento de Palma, que actuó en el municipio, sobre todo en las fiestas patronales de Calviá y Es Capdellá, hasta que desaparecieron en 1936.
Componentes de la Banda 1928-1931 fueron, Toni Oliver (trompeta, 1928), Gabriel Amengual (1931), Miquel Cabrer (clarinete, 1928), Joan Lladó (clarinete, 1928), Onofre Quetglas, Francisco Quetglas (1930), Antonio Vicens (1929-31), Pau Lladó (flauta, 1928), Jaume Lladó (trompeta, 1930), y Joan Pallicer[3].
En 1945 se formaría una nueva banda cuyo director sería Mateo Pallicer. En activo durante unos tres años. Esta banda actuaba en las procesiones, serenatas, fiestas de San Jaime, y demás fiestas del municipio. Los componentes fueron: Guillermo Sastre (bajo, 1945), Toni Marzá (1945), Ramón Pujol (fliscorno, 1945), Mateo Vicens (1945), Toni Oliver (1945), Victoriano García, Mateu Bauzà, Mateo Pallicer (1945), Josep Rubio (1945), Gabriel Pallicer (clarinete, 1945), Gabriel Vidal (clarinete, 1945), Bartolomé Palmer (1945), Bartolomé Quetglas (bombardino, 1945), José García Macías, Pep París, Joan Oliver y Guillermo Lladó (1945)[4].
En 1947, con los músicos que más destacaban, se creó la Orquesta Melody, dirigida por Guillermo Cantallops, quien además de pianista, era el maestro de la escuela de Calviá.  Cantallops también dirigió simultáneamente el coro parroquial. La Orquesta Melody tocaba todos los sábados en el pueblo, generalmente en Ca S’Escolà, además de tocar en las fiestas patronales de las diferentes aldeas del municipio. Igualmente realizó varias presentaciones en Palma. Al cabo de unos años, la orquesta se separó cuando los músicos que la integraban fueron dejando el pueblo para desarrollar su trabajo en otras localidades; algunos a la Península como fue el caso de José Rubio. A partir de entonces, Calviá ya no tuvo una banda de música propia hasta que, en 1984, se constituyó la actual Banda Municipal de Calviá, precisamente bajo la batuta de Josep Rubio, aquel músico que había pertenecido a la Orquesta Melody[5].

---

[1] El fondo Alemany está integrado por las partituras manuscritas y editadas que el músico dejara a su muerte. Hoy bajo cuidado de Antoni Mir.

[2] Según texto publicado con motivo del X aniversario de la fundación de la Banda de Música de Calviá. 10 Anys de Música a Calvià (1984-1994).  Ajuntament de Calvià.

[3] Ídem.

[4] Op. Cit., Nota. 7.

[5] Ídem.

George Charles Bowden (Plimouth, 1877 - Palma, 1975)

Ceorge Charles Bowden, de jove (ca. 1897)

Espòs de Dina Moore Bowden i pare de George Moore Bowden. Va néixer a Plimouth, Devonshire, Anglaterra. El seu pare era impressor d’ofici, però dedicava la major part del temps a anar pels pobles de la regió a predicar (s’ignora quina branca de la religió cristiana predicava). El seu fill, George Charles, l’hi acompanyava molt sovint.

Atès que George Charles era molt bon estudiant, es presentà a un concurs per a l’obtenció d’una beca a la Universitat de Cambridge, i va fer el primer lloc entre tots els estudiants d’Anglaterra, Irlanda i Escòcia. Fou així com va entrar al King’s College de Cambridge, on es va graduar. Pels seus coneixements i estudis musicals, formà part del cor de la capella de l’esmentat col·legi i, gràcies a les seves facultats per a l’ensenyament, sovint substituïa els professors titulars per impartir classes.

Més endavant, i definitivament, es dedicà a l’educació de la veu per al cant i la tècnica de parlar en públic. Primer exercí a Anglaterra i després a Amèrica del Nord, basant-se, principalment, en la Tècnica Alexander.

A Nova York tingué com a alumna a qui seria la seva segona esposa, Annie Frances Moore, coneguda a Mallorca com a Dina Moore Bowden. La primera esposa de Bowden fou la ja famosa escriptora neozelandesa Catherine Mansfield (1888-1923). Les grans qualitats de Dina Moore foren complementades per les ensenyances del seu espòs i tots dos treballaren conjuntament. El 1932 la família s’instal·là a Mallorca, on visqueren fins a la seva mort (amb l’excepció dels anys de la Guerra Civil i part de la Guerra Mundial). En George Charles va morir a Palma als 98 anys, el 2 de setembre de 1975. Fou enterrat a Calvià, el municipi que els Bowden consideraven la seva llar[1].

George Charles Bowden va compondre 14 obres -peces musicals per a piano i veu, algunes per a dues o tres veus-, a més d’escriure alguns llibres sobre la «tècnica Alexander». George Charles tenia un piano Steinberg, el qual va ser venut a l’organista de Lluc, Vicenç Joan Rubí[2].

---

[1] Mir i Marqués, Antoni. Els tres Bowden. Francisco Juan Sans Salom. Imprenta Homar. Palma de Mallorca, 2006.

[2] Notes facilitades per Carme Serrat (viuda de George Bowden).

Les Nostres tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià

Pas del Sant Crist del Calvari, Calvià (Foto, Aina Ballester Pujol)

 

 

Molts de vosaltres coneixeu les meves inquietuds, il·lusions i perquè no curolles per la recerca i conservació de les nostres coses, de les nostres arrels, però a causa del gran amor que tinc pel nostre poble, tot el que a ell es refereix i a la seva cultura pròpia, per aquest motiu he fet un petit i humil arxiu. D’aquest he triat algunes coses referents a las tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià, a més m’agradaria poder escriure unes lletres sobre alguns compositors i la seva música sacra, tan adequada durant aquests actes de la Setmana Santa.

Tot això ens fa recordar la meva joventut, durant aquests dies en què els meus pares preparaven les panades, els crespells i els rubiols. No solament per tenir-ne el Dia de Pasqua, sinó per poder tenir-ne un parell de dies. També recordo quan ens reuníem amb els meus padrins envoltant la taula per celebrar aquestes festes, les processons i no oblit quan ens aplegàvem un grup d’amics i amb les guitarres (abans també s’empraven els guitarrons), canta que canta per les cases, el que anomenàvem els goigs, tot perquè ens donessin unes llepolies i, llavors, fer un ball a les cases de les noies que ens donaven alguna cosa. Una de les cançons que mai he pogut oblidar és:

Deixem lo dol! Cantem amb alegria!

Anem a donar los bons Pascos a Maria!

Però bé, en primer lloc, començarem pel Dissabte de Pasqua, quan tots els nins esperàvem el repic de les campanes a las deu del matí. I cantàvem:

Aranyetes sortiu del niu

que el bon Jesuset ja és viu

Aranyetes sortiu del forat

que el bon Jesuset ja és nat.

Els nins havíem esperat un parell de dies per tastar el crespells i rubiols, però abans, les nostres mares, ens tenien de rentar la cara amb aigua fresca.

Del mateix dia, no vull deixar de comentar, un fragment del periòdic “La Roqueta” que va sortir el 9 d’abril de 1887, Dissabte de Pasqua titulat “Pasco Florida” i diu així:

Demá, en sortí de misseta,

trobaré es berená fet:

frexureta assahonada

amb glopets de ví novell;

cosa milló que verdesca

y que panades de peix :

¡Aleluya, que vé Pasco,

Pasco florida ya vé!

Trescan per la pagesía

ets estols de guitarrers:

ses fadrines i madones

los esperan amatens;

¡ Deixau lo dol ¡ per tot cantan,

cantan i sònan xelets:

¡ Aleluya, que vé Pasco

Pasco florida ja vé!

Sa corema ja s’es morta

y s’hivernada també;

¡ benvinguda, oh Primavera,

cada volta que t’ens véns

per doná alegria á s’ánima

y á n’es còs delit novell!

¡Aleluya, que vé Pasco,

y molts anys, fins l’any qui vé !

Després ve el Solpàs, que és la benedicció que es fa de totes les cases de la Parròquia amb l’aigua beneïda pel matí a les Fonts de Baptisme.

Normalment, aquesta benedicció, es fa per dins vila el Dissabte de Pasqua i per fora vila passat aquest dia; però a Calvià, per norma, es feia el Dimecres després de Pasqua.

Aquesta benedicció, la feien el Sr. Rector i el seu Vicari, que anaven amb roquet, estola i bonet, amb companya d’un parell d’escolanets, que els duien es poalet de l’aigua beneïda, i la panera per posar-hi lo que per les cases els donaven. A fora vila, anaven amb un carretó; i l’home que el menava, feia d’escolanet. He trobat molt interessant, el poder fer una llista de fora vila seguint l’ordre de les possessions d’on anaven:

La primera visita solia ser a Son Roig d’allà passaven a Son Boronat, seguien cap a Benàtiga, fins arribar a Valldurgent. Desprès anaven a Mofarès i seguint al camí de Can Estades es dirigien cap a Ses Berranques, seguidament Torà i després La Romana; Ja seguint la carretera de Palma visitaven Son Pieres, Els Hostalets i arribaven fins a Bendinat.

La resurrecció del Bon Jesús la celebren per tot amb una processó, a on es topen el Bon Jesús i la Mare de Déu.

Aquesta processó la fan de diferents maneres segons la vila que és i la devoció que hi ha.

A Calvià la fan devers les nou i mitja. Quatre joves duen la figura del Bon Jesús des de « La Capelleta », i quan arriba a prop de l’església, surt la figura de la Mare de Déu, que també porten quatre joves i quan es troben lis fan fer tres botets en senyal d’alegria i adoració. Després de la processó, es celebra l’Ofici, on per tot el sermó sol ser ben curt.

I és que són molts els que el dia de Pasqua, frissen de berenar des frit de freixura. Solen ser molts es que passen més gust del berenar que del dinar, per lo afamegats i endarrer que van de pegar una bona panxada després de tantes setmanes de dejunis i d’abstinència.

Com he dit abans, el dia de Pasqua, allò més normal és reunir-se en família per dinar tots plegats. Solia ser més tard que de costum, degut que ja havien berenat del frit. Per norma el dinar, solia ser d’arròs, i llavors un bon bullit, escaldums d’aquells tan saborosos, i finalment panades, crespells, rubiols i ametles torrades, amb les timbales de vi que pertoquen, que no són poques ni temoregues.

Com molt bé deia Mn. Antoni M. Alcover a començament de segle: Està també molt estesa i arrelada dins Mallorca el costum d’anar aquesta setmana a fer una bauxa a fora vila, dalt un turó, a qualque casa de camp a la vorera del mar. Es du panades, rubiols i altres i allà s’ho enfloquen, rient i folgant. Això es diu pancaritat, que no és més que una traducció literal del llatí panis-caritatis, una reminiscència llunyana dels àgapes dels cristians dels primers sigles.

Els antics Jurats de Mallorca, el Diumenge de l’Àngel – que el celebraven en tota solemnitat festejant l’Àngel de la Guarda de Mallorca-, quan s’acabava l’Ofici a l’esglesieta del Temple, repartien un pa a totes les famílies pobres, i aquella bona gent el capvespre el s’anava a menjar per devora sa Riera; i en aqueixa modesta bauxa li deien pancaritat, perquè se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut. I aqueix nom després es va estendre a totes les bauxes que es feien la setmana de Pasqua a fora porta i per fora vila.

Molts d’aquests pancaritats van a fer-los a qualque santuari de les nostres muntanyes. A Calvià, durant molts anys es feu el Diumenge de l’Àngel al Santuari de la Mare de Déu de Portals Nous. Als anys 70 amb el boom turístic es perdé aquesta ancestral tradició. L’any 1994 el Consell Parroquial recobrà el pancaritat, però a un altre indret del municipi: la Capella de la Pedra Sagrada.

Anteriorment, i que jo recordi, es feia el dimecres després de Pasqua, i molts joves anàvem al Pou Nou de Son Font. Però abans, molta gent pujava al molí del Castellet a on el seu propietari Damià Vich Cabrer, avi de Francisca Cabrer Vich (Calvià, 1929–1913)-(va ser qui em va comptar algunes anècdotes), procurava tenir quatre botelles de moscatell i un tassons de vidre bastants gruixats, i convidava als que anaven a passar una estona allà dalt. Com anècdota, no puc deixar de contar que algun any varen fer balls amb un gramòfon.