Havaneres d'Anada i Tornada – De Cuba no vull tornar

S'Illeta de Camp de Mar. (Andratx) 

Biel amb el seu padrí Guiem a Santa Clara, Cuba

Si vas a Batabanó
quan tu viatgis a Cuba
i trobis un andritxol
i li demanis ajuda
te parlarà d’aquell món
i de mulates tot d’una
te parlarà de sa lluna
i que fugis d’aquell sol.

NO TORNARÉ
NO VULL TORNAR
AIXÒ LI DEIA A SA MARETA
QUAN AL CRIDÀ... (BIS).

Te parlarà des café
i “de la caña de azucar”
i “de la palma” també
i des tabac com se fuma
te parlarà des Centfocs
i “de Santiago de Cuba”
te parlarà “de la duda”
que tenia per tornar.

ESTRIBILLO

Si vols també et cantarà
sempre d’aquella manera
una cançó popular
que li diuen havanera
i si el vols veure plorar
parlà d’Andratx d’allà on era
des Port i Sa Dragonera
de Sant Telm i es Camp de Mar

ESTRIBILLO

Amb aquesta havanera volem fer un petit homenatge a tots els andritxols i andritxoles que un dia varen deixa Andratx i partiren cap a Cuba cercant una vida millor. Per entendre sa lletra ens hem d'imaginar que estem en es cafè de Cas Pobil d'Andratx, devers l'any 1920, amb dos homes prenent un cafè. Un d'ells ja ha estat a Cuba, s'altre hi ha d'anar, i aquest li demana, com es Cuba?, què trobaré a allà? I sa resposta és sa havanera: quan arribis cerca a un andritxol amic meu que fa temps que es allà i crec que no té moltes ganes de tornar, i ell t'informarà de tot el que li demanis.

Aquesta havanera explica una mica el que el meu padrí Guillem Calafell contava de Cuba: es cafè, es tabac, sa canya de sucre, es Centfocs (així es com anomenaven els andritxols a sa ciutat de Cienfuegos), i per acabar ... s'emoció de sentir parlar d'Andratx estant per aquelles terres.

Gabriel Covas Calafell, març 2017

Recordant les Nostres tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià (Mallorca)

Confraria de la mare de Déu de LLuc a Calvià 

Molts de vosaltres coneixeu les meves inquietuds, il·lusions i perquè no curolles per la recerca i conservació de les nostres coses, de les nostres arrels, però a causa del gran amor que tinc pel nostre poble, tot el que a ell es refereix i a la seva cultura pròpia, per aquest motiu he fet un petit i humil arxiu. D’aquest he triat algunes coses referents a las tradicions durant les festes de Pasqua a Calvià.

Tot això ens fa recordar la meva joventut, durant aquests dies en què els meus pares preparaven les panades, els crespells i els rubiols. No solament per tenir-ne el Dia de Pasqua, sinó per poder tenir-ne un parell de dies. També recordo quan ens reuníem amb els meus padrins envoltant la taula per celebrar aquestes festes, les processons i no oblit quan ens aplegàvem un grup d’amics i amb les guitarres (abans també s’empraven els guitarrons), canta que canta per les cases, el que anomenàvem els goigs, tot perquè ens donessin unes llepolies i, llavors, fer un ball a les cases de les noies que ens donaven alguna cosa. Una de les cançons que mai he pogut oblidar és:

Deixem lo dol! Cantem amb alegria!

Anem a donar los bons Pascos a Maria!

Però bé, en primer lloc, començarem pel Dissabte de Pasqua, quan tots els nins esperàvem el repic de les campanes a las deu del matí. I cantàvem:

Aranyetes sortiu del niu

que el bon Jesuset ja és viu

Aranyetes sortiu del forat

que el bon Jesuset ja és nat.

Els nins havíem esperat un parell de dies per tastar el crespells i rubiols, però abans, les nostres mares, ens tenien de rentar la cara amb aigua fresca.

Del mateix dia, no vull deixar de comentar, un fragment del periòdic “La Roqueta” que va sortir el 9 d’abril de 1887, Dissabte de Pasqua titulat “Pasco Florida” i diu així:

Demá, en sortí de misseta,

trobaré es berená fet:

frexureta assahonada

amb glopets de ví novell;

cosa milló que verdesca

y que panades de peix :

¡Aleluya, que vé Pasco,

Pasco florida ya vé!

Trescan per la pagesía

ets estols de guitarrers:

ses fadrines i madones

los esperan amatens;

¡ Deixau lo dol ¡ per tot cantan,

cantan i sònan xelets:

¡ Aleluya, que vé Pasco

Pasco florida ja vé!

Sa corema ja s’es morta

y s’hivernada també;

¡ benvinguda, oh Primavera,

cada volta que t’ens véns

per doná alegria á s’ánima

y á n’es còs delit novell!

¡Aleluya, que vé Pasco,

y molts anys, fins l’any qui vé !

Després ve el Solpàs, que és la benedicció que es fa de totes les cases de la Parròquia amb l’aigua beneïda pel matí a les Fonts de Baptisme.

Normalment, aquesta benedicció, es fa per dins vila el Dissabte de Pasqua i per fora vila passat aquest dia; però a Calvià, per norma, es feia el Dimecres després de Pasqua.

Aquesta benedicció, la feien el Sr. Rector i el seu Vicari, que anaven amb roquet, estola i bonet, amb companya d’un parell d’escolanets, que els duien es poalet de l’aigua beneïda, i la panera per posar-hi lo que per les cases els donaven. A fora vila, anaven amb un carretó; i l’home que el menava, feia d’escolanet. He trobat molt interessant, el poder fer una llista de fora vila seguint l’ordre de les possessions d’on anaven:

La primera visita solia ser a Son Roig d’allà passaven a Son Boronat, seguien cap a Benàtiga, fins arribar a Valldurgent. Desprès anaven a Mofarès i seguint al camí de Can Estades es dirigien cap a Ses Berranques, seguidament Torà i després La Romana; Ja seguint la carretera de Palma visitaven Son Pieres, Els Hostalets i arribaven fins a Bendinat.

La resurrecció del Bon Jesús la celebren per tot amb una processó, a on es topen el Bon Jesús i la Mare de Déu.

Aquesta processó la fan de diferents maneres segons la vila que és i la devoció que hi ha.

A Calvià la fan devers les nou i mitja. Quatre joves duen la figura del Bon Jesús des de « La Capelleta », i quan arriba a prop de l’església, surt la figura de la Mare de Déu, que també porten quatre joves i quan es troben lis fan fer tres botets en senyal d’alegria i adoració. Després de la processó, es celebra l’Ofici, on per tot el sermó sol ser ben curt.

I és que són molts els que el dia de Pasqua, frissen de berenar des frit de freixura. Solen ser molts es que passen més gust del berenar que del dinar, per lo afamegats i endarrer que van de pegar una bona panxada després de tantes setmanes de dejunis i d’abstinència.

Com he dit abans, el dia de Pasqua, allò més normal és reunir-se en família per dinar tots plegats. Solia ser més tard que de costum, degut que ja havien berenat del frit. Per norma el dinar, solia ser d’arròs, i llavors un bon bullit, escaldums d’aquells tan saborosos, i finalment panades, crespells, rubiols i ametles torrades, amb les timbales de vi que pertoquen, que no són poques ni temoregues.

 Panades, crespells i robiols

Víctor Bonomo (Marsella, França 1918  Calvià, 2009)

Victor Bonomo (1994)

Des de molt jove demostrà una gran afició pel cant i el 1937 participà en el gran concurs per a aficionats Artística a Marsella, que va agrupar més de cinc mil concursants i on va guanyar el primer premi com a tenor d’opereta. Arran d'això actuà en diversos concerts a Marsella i Provença. El 1938 hagué de partir per fer el servei militar i participar en la Segona Guerra Mundial, motiu pel qual es va veure obligat a abandonar la seva carrera com a cantant. El 1946, tornà al món de la cançó i signà un contracte amb el Teatre del Gimnàs de Marsella, temple de l'opereta, i en poc temps es convertí en una estrella local, protagonista de nombrosos concerts. Amb tot, aviat li digueren el Jean Kiepura del Music-Hall, tenor de fama mundial de l'època.

Més tard, devers el 49, el famós tenor Benjamino Gigli després d'escoltar-lo en un recital digué: "Tens totes les qualitats per ser un gran cantant d'òpera, has d'estudiar el repertori, ets un líric spinto amb un agut fàcil i pots fer una gran carrera en l'òpera."¹
Poc temps després i seguint el consell de Gigli, Víctor entrà a l'escola de cant del professor León Cazuran, tenor internacional de principi de segle, amb qui estudià un any i mig. Ja en el 50 i després d'un gran concert de comiat, se'n va anar a París i entrà en el curs Mozart, Conservatori Lliure, per estudiar repertori d'òpera. Durant un assaig, Paul Camerlo, el director de l'òpera de Lió, sentí la seva veu, i signaren un contracte per a la representació de l'òpera Mireille de Charles Gounod. Aquest va ser el seu debut

1 MIR I MARQUÈS, A. “Una vida para la ópera”. Maganova/Andratx [Palmanova, Calvià] (desembre 1994); pàg. 28.

com a cantant d'òpera i va tenir tant d'èxit que Camerlo li signà el contracte per a la següent temporada.

Quan tornà a París, Renée Doria, famosa col·laboradora de l'òpera, li presentà el compositor d'origen espanyol Maurice Pérez, que buscava un tenor per donar vida a la seva nova creació Rocío; l'acció transcorria a Mallorca. El 1952, Víctor va cantar tres representacions en el teatre d'Alger, al costat d'altres grans figures de l'òpera de París com Renée Doria, Georgette Camart i Jean Bortayre. Després de l'èxit d'aquesta obra el director del teatre el contractà per cantar Tosca i Werther.¹

Al seu retorn a París, fou convocat pel sindicat d'artistes per celebrar una audició davant diversos directors de teatres de Provença i, després de sentir-lo, tots li signaren contractes. Així fou com en el curs 1952-53 va actuar a Toulouse, capital francesa del bel canto, a Bordeus, Montpellier, Avinyó, Toulon, Aix-en-Provence, Nancy, Strasburgo, Lille, Nantes o Agen.²

A principi de 1953, Georges Nicolo, director del Conservatori Mozart, el va inscriure en el concurs organitzat per la Direcció de Teatres Lírics de París (òpera còmica) per descobrir nous valors. Després de quinze audicions eliminatòries, Víctor obtingué el primer premi de la seva categoria i signà un contracte amb l'Òpera per a les temporades 53-54-55 i 56. Quan el 1957 finalitzà el seu contracte amb l'Òpera, marxà a Canadà per efectuar una gira i finalment es quedà allà, on realitzà nombroses actuacions per a la televisió i la ràdio. Era conegut com "la veu d'or" i en el 58 la gran Òpera d'Ottawa el contractà per a la temporada 1958-59.³

El maig del 60 es traslladà a Mallorca amb intenció de passar-hi unes vacances, però quan la seva dona, nadiu de l'illa, li comunicà el seu desig de quedar-s'hi (cansada de viatjar), decidiren comprar un hotel al centre de Palma i instal·lar-s'hi. Poc després, Antoni Tous, director de la Societat de l'Òpera de Mallorca, el visità i el contractà per interpretar Pagliacci i Amelia al ballo. Aquest mateix any actuà a Menorca, al Teatre Líric, i al Teatre Principal de Palma. Cofundador i president de l'associació Amics de l'Òpera (Palma, 1979), organitzà concerts i conferències d'interès musical.

1 Ídem.

2 Ídem.

3 Ídem.

Així mateix, va realitzar nombrosos recitals al terme de Calvià i va col·laborar en diverses ocasions amb la Banda de Música i el Cor. Va gravar diverses operetes publicades a Marsella (1946-57). Residí en el Toro des de 1987 fins a la seva mort el 2009.

José Nicolau Balaguer (ciclista)

José Nicolau

(Lloret de Vistalegre 2 de febrero de 1908 - Palma, 19 de noviembre de 1934) 

La primera carrera que Nicolau disputó, fue el 10 de marzo de 1929 en el Velódromo de Tirador, en el trofeo Francia-España. Nicolau, como fue una constante en su vida deportiva, ganó. Este mismo año, también consiguió la victoria en el segundo trofeo Francia- España y en algunas pruebas más en el Velódromo de Llucmajor.

Los años siguientes, confirmaron el nacimiento de uno de los grandes ciclistas mallorquines de todos los tiempos. En 1930, Nicolau consiguió su primera victoria en el Campeonato de Baleares de Fondo en Pista. 

Además, también ganó dos etapas en la vuelta a Levante. En 1931, conseguía la tercera posición en el Campeonato de España de Fondo en Carretera. En 1932, siguió su espectacular progresión y se adjudicó el Campeonato de Baleares de Fondo en Carretera, así como la Vuelta a Mallorca, por delante de  Bartolomé Flaquer y Jaume Puigserver. Su mejor temporada deportiva llegaría en 1934, año en el que conseguiría la victoria en más de 30 pruebas, hecho que demuestra su completo dominio del ciclismo balear de la época.

 Incluso, en estos años se popularizo el dicho "A Tirador se viene a perder", en referencia a las victorias que Nicolau conseguía en el velódromo balear. Entre todas las victorias de 1934, hay que destacar el Campeonato de Baleares de Fondo en Pista, la Vuelta a Mallorca, donde también ganó tres etapas, una etapa de la prestigiosa Volta a Cataluña y el Campeonato de España de Velocidad.

Por desgracia, la carrera Nicolau se acabó trágicamente un 18 de noviembre de 1934, en el Velódromo de Tirador. Nicolau se presentaba el Campeonato de España de Medio Fondo como uno de los máximos favoritos para la victoria final. Se disputaba la primera serie con Jose Nicolau, Cebrián y Rafel Pou, cuando de repente, en la vuelta 43, Nicolau sufrió una grave caída, y se pegó un fuerte golpe en la cabeza. Rápidamente fue trasladado a la clínica, donde murió a la una de la madrugada del 19 de noviembre de 1934.​

LOS CONCIERTOS DEL TORRENT DE PAREIS

Coll Bardolet (Sa Calobra-Mallorca, 1955) 

Desde 1964 se celebra con carácter anual un concierto de música en ese prodigio de paisaje natural que es el Torrent de Pareis, en su desembocadura de Sa Calobra, en el término municipal de Escorca (Mallorca)¹.

Durante veinte años, Josep Coll Bardolet supo conducir la música al paisaje, ante un auditorio que fue creciendo de una forma espectacular un año tras otro.

Miles de personas de todas las condiciones y de todas las edades han acudido al milagro del paisaje y la música. Hay lugares sagrados en la naturaleza. Lugares especialmente carismáticos. En estos lugares, desde tiempos muy lejanos, el hombre buscó vivir una relación con los misterios del cielo y la tierra. Una comunión con el paisaje, con las fuerzas supremas de la naturaleza. Quizás, el Torrent de Pareis es uno de esos sitios. Casi un templo sagrado, El punto donde el hombre es capaz de conmoverse en contacto con la música del paisaje.

Josep Coll Bardolet, que amo la naturaleza, los tonos cromáticos y su música, buscó un día encontrar este lugar y lo escogió.

 Msr. Maurice A. Garcias i la seva esposa, assistien sovint als concerts al Museu Marítim (1955). 

Fue un grupo pequeño, muy pequeño, pero no fué por casualidad. Unos amigos míos franceses, Msr. Maurice A. Garcias y su familia me pidieron si quería invitar en su nombre la Capilla Clásica a una comida. Era una comida de gratitud, porque aquellos franceses eran unos grandes admiradores de la Capilla y asistían a menudo a los conciertos que daba en el Museo Marítimo, siempre que se encontraban en Mallorca. Esto era en 1955, día veinte de noviembre. Me dijeron que yo escogiera ese lugar y elegí Sa Calobra para ir a hacer aquella comida de buena amistad. Yo era un buen amigo de Don Juan M ª Thomàs. Hacía mucho tiempo que lo conocía, desde los primeros tiempos de mi llegada a Mallorca, en febrero de 1940, justo cuando rompía el florecimiento de los almendros.Ese día de la excursión de Sa Calobra me aproveche de la Capilla. Yo había cantado algunas veces solo allí dentro. Y sentía algo de misterioso y fantástico. Le dije, a don Juan:

Me parece que en el Torrent las voces resonarían de una forma especial...Cantaron, casi en el mismo lugar donde se canta actualmente. Algunos trepan muy arriba. Recuerdo aún la mano temblorosa de Mn. Thomàs dirigiendo los cantores...

¿Por qué se habló en el diario? Estaba Antoni Sabater y quiso hacer una pequeña crónica.

 22 de novembre de 1955. Mn. Joan Mª Thomàs dirigeix els cantaires de la Capella Clàssica al Torrent de Pareis.  

Ya en la Calobra, los jóvenes cantores, cual si fueran ágiles alpinistas, subieron a una de las impresionantes escarpaduras de la montaña y desde una de las concavidades de la montaña, espléndido tornavoz ante el grandioso y espectacular anfiteatro, tenores y barítonos, y bajos, y tiples, contraltos y sopranos, cantaron con unción impresionante, el Al·leluia de Paxton, cuyas notas al expandirse entre las montañas que dejan paso al Torrent de Pareis adquirían maravillosas resonancias.

La historia del Concierto, empero, aún no había comenzado. Ese día, por supuesto, la Capilla Clásica de Mn. Thomàs había sembrado las simientes entre las piedras. Pasaron algunos años, casi diez. Las rocas del Torrent guardaban, quizá, el misterio de aquellas voces lejanas 2.

Desde este blog ante todo recordamos a Josep Coll Bardolet (Campdevànol, Girona, 1912-Valldemossa, Mallorca, 2007), este gran pintor, estupenda persona, promotor cultural, amante de la naturaleza, la música y la poesía.

1 Felio J. Bauzá Martorell. “Hotel del Artista, Valldemossa 1943-1966”. Edicions La Foradada. José Olañeta, Editor. 07080 Palma de Mallorca 2006.

2 Vint anys de música coral al Torrent de Pareis. 1964-1983. La ciutat de Mallorca 1983. Pág. 12-14. 

Grandes campeones de mediofondo tras moto

Guillermo Timoner y Victor Linart

GUILLERMO TIMONER OBRADOR 

Guillermo Timoner Obrador nació en Felanitx, el 24 de marzo de 1926. Fue el hijo mayor de Joan Timoner Juan y Margalida Obrador Obrador. Su primer oficio fue el de carpintero, aunque siempre fue muy aficionado al ciclismo; su primera bicicleta costó 510 pesetas, un regalo de su padre y para poder competir por primera vez, tuvo que mentir respecto a su edad.

Una de las grandes leyendas del deporte mundial. Profesional desde 1941 hasta 1971, y posteriormente volvió a competir en 1984 y 1985.

Campeón del mundo tras moto stayer en 1955 (Milán, Italia), 1959 (Ámsterdam, Holanda), 1960 (Leipzig, Alemania), 1962 (Milán, Italia), 1964 (Paris, Francia) y 1965 (San Sebastián, España).

Medallas de Plata en los Mundiales de ciclismo de 1956 (Copenhague, Dinamarca) y 1958 (Paris, Francia).

Campeón de Europa tras moto comercial en 1962. Entre 1945 y 1984, fue un total de veinticuatro veces Campeón de España.

Campeón de Baleares en 1944, 1945, 1946 y 1947 y el de fondo en carretera en 1945. Consiguió un total de siete veces el Gran Premio de las Naciones: en 1959, 1960, 1961, 1962, 1963, 1964, 1965 y 1966, el Criterium de Ases en 1953 y 1957; el Gran Premio de Mallorca (1963), de Europa (1964), de Amberes (1965) y el Ciudad de Palma (1965).

En 1970 se retiró del ciclismo profesional y fue desde 1971 y 1978 seleccionador nacional de ciclismo en pista. Fue galardonado con la Medalla de Oro de la Ciudad de Palma y la de las Islas Baleares (1964), entre otros galardones y reconocimientos. Posee la Medalla al Mérito Deportivo en su categoría de oro y figura en la Real Orden del Mérito Deportivo también en su categoría de oro.

Además de todo ello, Guillermo Timoner ha sido profeta en su tierra, desde 1960 es hijo ilustre de Felanitx, en 1964 se le dedicó una calle en la ciudad donde vino al mundo, y al año siguiente es en el municipio de Capdepera donde se da el nombre de Guillem Timoner a una de sus calles. Finalmente en 1995, se puso su nombre al Polideportivo construido en Felanitx.

Actualmente vive en su villa natal rodeado de su familia y todos los trofeos conseguidos a lo largo de su vida.

VICTOR LINART

(Floreffe, 26 de mayo 1889 – Verneuil-Sur-Avre, 23 de octubre de 1977), fue un ciclista belga, profesional desde el año 1909 hasta 1933. Se especializo en el medio fondo, en donde consiguió cuatro Campeonatos del Mundo y numerosos títulos nacionales.

Campeonatos Mundiales de Ciclismo en Pista

Plata Amberes 1920 Medio fondo

Oro Copenhague 1921 Medio fondo

Oro Paris 1924 Medio fondo

Oro Turín 1926 Medio fondo

Oro Elberfeld 1927 Medio fondo

Bronce Budapest 1928 Medio fondo

Plata Zúrich 1929 Medio fondo

Bronce Copenhague 1931 Medio fondo

 Los dos mejores ciclistas de medio fondo tras moto G. Timoner y Victor Linart