Resum.
En aquesta comunicació es realitza una aproximació a la
carrera esportiva com jugador de futbol. Es recopilen i valoren informacions i
dades rellevants de la seva carrera a través de notes i entrevistes que es van
dur a terme per diverses institucions, així com es repassen algunes dades
biogràfiques significatives.
1. INTRODUCCIÓ
Tota la meva
infantesa la vaig passar somiant amb fer gols. Em mereixia per tant tenir el
meu moment de glòria. Totes les persones tenen dret a tenir el seu petit moment
de glòria, el que solia dir Llorenç Moyà Gilabert de la Portella “aquest
trosset d'il·lusió convertit en realitat”.
Per a Joan Colom, a més, el seu moment de glòria li va
servir per entrar a la història de l'esport al que sempre havia dedicat tot el
seu afany, el futbol, que va aprendre tirant-li hores i hores de bleix sobre
l'era de la finca dels seus pares a Consell , anomenada Ca Na Buc.
 |
| Joan Colom Deyá, amb la samarreta del Mallorca (1969) |
2. DADES
BIOGRÀFIQUES I TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL
Fill de Joan Colom Pol i Catalina Deià
Ferrer. Va néixer a Consell
el 13 de gener de 1945, dia de Sant Hilari. Va ser el major de cinc germans, ja
que darrere d'ell van venir en Cosme, en Lucas, na Maria i n’Onofre. Casat (juliol de 1970), amb na Catalina Fiol Carrasco. Tenen dues filles: na
Catalina i na Begoña. De nen va estudiar poc, però va treballar molt ajudant als seus pares en les
tasques agrícoles. La satisfacció li arribava al caure la tarda quan es reunien
tots els nens que podien o cabien a l'era. Organitzaven uns renyits partits de
futbol. Primer amb una pilota de drap i després ja el seu pare li va comprar el
que crec va ser la primera pilota de reglament que hi va haver al poble.
Futbol, futbol, futbol... En Joan Colom no tenia d'adolescent més horitzó que
la porteria que havia construït amb tres pals a la qual llençava cops de pilota
amb una tenacitat gairebé obsessiva. Després un oncle seu, en Pere Deyà Ferrer,
va formar a Consell un equip d'infantils, i aquí és on es va posar per primera
vegada un uniforme i va jugar en un camp gran, amb porteries reglamentàries.
3.
ELS SEUS PRIMERS PASSOS EN EL FUTBOL
Després arriba el Binissalem per fitxar en Joan i Miguel
Campins Fiol, que jugava de mig en el mateix equip per a l'equip juvenil que
tenien. En Joan recorda que va haver de
signar una fitxa falsa perquè tan sols tenia catorze anys i per ser juvenil s'exigien
quinze complerts. Anaven a entrenar amb bicicleta. Temps durs, per descomptat,
però encesos en il·lusió i ganes d'arribar. En el cas de’n Joan Colom, el
primer graó en la seva particular escala de l'èxit va ser fitxat, el 1960, pel
Sant Felip. Com havia d'anar tres o quatre dies a Palma, el sacrifici personal era
encara més gran. Marxava a les 05:30 del matí per agafar l'autocar de línia
Alaró-Palma, arribava a la Plaça d'Espanya i s'anava corrent fins al camp de La
Salle per entrenar amb l'equip i després a classe de Formació Professional i
tornada a casa. Tot molt dur, ens diu, però va valer la pena. Va estar tres
anys al San Felip i en aquesta època va jugar molts partits amb la selecció
balear de juvenils.
4.
LA SEVA ARRIBADA AL CONSTÀNCIA
En Joan era un mitjà volant tot terreny. Un 7 pulmons,
que es diu. Als divuit anys va fitxar pel Constància d'Inca, que acabava
d'ascendir a Segona Divisió. Era la temporada 1963-1964. No cobrava res de
fitxa, només unes cinc mil pessetes en total per a despeses de desplaçament.
Amb el Constància va debutar a Es Cos l'1 d'octubre de 1963 composant en els
seus inicis una brillant i eficaç línia mitjana amb Llompart. Al Constància va
estar quatre temporades. Les dues primeres com a mitjà volant, però “com que
feia qualque golet” va venir un entrenador anomenat Quique i el va posar
d'ariet. Un lloc que també li anava bé perquè en Joan mai donava una pilota per
perduda i era incòmode per als defenses. El 1966 va rebre la seva primera
distinció important, el Trofeu amb el qual el "Diari Balears"
premiava al millor jugador de l'any del Constància.
 |
| CONSTANCIA 1963-64, a Segona Divisió. De peu, d'esquerra. a dreta Vilar, Torres, Llompart, Franch, Colom i Laguardia. Ajupits, Macario, Martin, Kazsas, Ledo y Amarilla. |
 |
| Colom i Llompart, dos extraordinaris jugadors del Constància (camp Es Cos) |
 |
| Figura 4.- Colom golejador històric del Constància a 2ª Divisió. Nou Camp d'Inca 1966. Equip contrari, l'Algesires.. |
5.
EL SEU FITXATGE PER L'ATLÈTIC DE MADRID
Però no tot seria un camí de roses a la imparable
progressió futbolística de’n Joan Colom. El servei militar li va aturar les
cames. Primer perquè estant en el Constància, el servei militar, que havia de
complir obligatòriament a Palma, li va impedir ser traspassat al Saragossa, que
s'havia interessat pels seus serveis. El tècnic d’aquest equip, Fernando Daucik,
havia recomanat la seva incorporació a l'equip de La Rosaleda, un dels grans
del futbol espanyol. Però no s'acabaria aquí la increïble mala sort de “la mili”
per Colom, així ho recorda ell. Fallida l'oportunitat d'anar al Saragossa, va
venir l'Atlètic de Madrid a contractar-lo, el van provar al Vicente Calderón i
el van fitxar per tres temporades.
Però ens trobem amb el mateix problema del servei
militar, de manera que per poder anar a Madrid li van recomanar que sol·licités
l’incorporació a les forces especials de paracaigudisme amb base a Alcalá
d'Henares, a trenta quilòmetres de la capital. Així ho va fer, però pel període
d'instrucció el van enviar a Alcantarilla (Múrcia).
6.
LA CESSIÓ AL MÚRCIA
En assabentar-se
els dirigents del Reial Múrcia van sol·licitar i van obtenir la seva cessió per
part de l'Atlètic de Madrid. Al Múrcia, amb extrems de la reconeguda categoria
de’n Juan Antonio, que fitxaria per l'Atlètic de Madrid, i en Serafín, que venia
del Barcelona, va brillar el futbol impetuós de’n Joan Colom, un ariet tot punt
d'honor, a la manera antiga, que aquesta temporada 1967-68 es va acarnissar
especialment amb els equips illencs. Al Múrcia, a Segona Divisió, en Joan Colom
va acabar la temporada 1967-68 com a màxim golejador de l'equip, amb catorze
gols en vint partits. El 12 de març de 1968 a La Condomina va ser l'autor dels
cinc gols (tots ells de jugada) amb què el Múrcia va guanyar al Constància.
Múrcia, 5; Constància, 0 i en el partit del Múrcia-Mallorca que finalitza amb
el resultat de 3 a 1, en Joan va ser l'autor de dos dels tres gols del Múrcia.
 |
| El Murcia 1967-68. De peu, d'esquerra. a dreta José Luis, Garcia, Maraver, Rebellón, Gerardo i Herviti. Ajupits, Juan Antonio, Vidal, Colom, Lalo i Serafin.
Els cinc gols
al seu anterior equip, el Constància. Un record agredolç per al fenomenal ariet
nascut a Consell. El dia del Constància, segons pròpies paraules, va tenir
sort. Va ficar els cinc gols, tots ells de jugada, res de penals, però cada
vegada que marcava tenia sentiments contraposats. D'una banda estava content,
perquè sempre va ser un jugador que ho donava tot al camp, i el gol era
l'objectiu dels seus esforços, i de l'altra es sentia trist perquè a qui
marcava els gols era al Constància, l'equip que li va obrir les portes del
futbol professional. Però així és la vida- aquest dia el va acompanyar l’inspiració
i García Plata, que així es deia el porter titular aquella tarda del conjunt inquer, va pagar els
vidres trencats. 1-0, 2-0, 3-0, 4-0, 5-0... Tot d'una la Condomina va esclatar
d'alegria i el públic, dempeus, va corejar el nom de Colom fins que aquest va
desaparèixer pel túnel de vestidors. Tots coincidien que en aquell partit
s'havia escrit una brillant pàgina de la història del futbol. Del futbol murcià
en particular i del futbol espanyol en general. Colom entrava en els llibres.
Un moment de tremenda alegria per a una vida atzarosa abans i després d'aquesta
gesta.
Anava com un coet, però ja es van encarregar els militars
de tallar-li de nou les ales. Quan anava a entrar a l'Atlètic de Madrid per la
porta gran, un reportatge aparegut al diari esportiu "AS", en el qual
s'explicaven les seves excel·lències golejadores, va despertar les ires d'un
general que a recer de la dictadura no va dubtar ni un minut a perjudicar la
seva projecció de futur. En efecte, el reportatge de l’As el van llegir a la
caserna de paracaigudisme d'Alcalá d'Henares i, a un general allò li anava
malament- potser perquè no s'havia assabentat que en Joan era un soldat
paracaigudista. Així que el va anomenar i li va dir que anava a fer tota “la mili”
que no havia fet fins llavors. Només li permetien jugar amb l'equip que tenien
els paracaigudistes, i amb el qual va anar a jugar partits a França i Itàlia.
Durant vuit mesos li van tallar les cames-. Després de “la
mili” ja res va ser igual per en Colom, una víctima més d'un autoritarisme injust
i mal aplicat.
7.
AL MALLORCA I UNA GREU LESIÓ
Quan es va llicenciar, el Mallorca, que havia ascendit a
Primera Divisió, el va demanar a l'Atlètic i va aconseguir la seva cessió. Allò
el va alegrar molt perquè tenia ganes de tornar a l'illa. Estava deprimit,
tenia núvia i ganes de casar-se. Va venir al Mallorca al juny de 1969. En Joan
Colom va passar a engrossir la llista de mallorquins que han jugat amb el Reial
Mallorca a Primera Divisió. La veritat és que tot va començar bé per en Joan al
Mallorca, però aviat es va torçar. Va jugar el torneig Ciutat de Palma i va
debutar a la Lliga a la tercera jornada al camp del Sabadell. Era el diumenge
28 de setembre de 1969, un pèssim dia per Colom perquè es va lesionar en una
cuixa i aquesta lesió el va portar quatre mesos pel carrer de l'amargor i al
final el van haver d’operar. Després de
l'operació ja no va tornar a ser el mateix.
Va perdre força a la cama, ja no podia pegar-li fort a la
pilota, el Mallorca va perdre la categoria i edemes no volien pagar-li. Així
que va marxar. Com era jove, amb 29 anys encara va voler enganyar-se a ell
mateix i va fitxar per l'Atlètic de Balears, però com la cama no li responia
als tres mesos rescindeix el contracte i va decidir penjar les botes. La
retirada, encara que obligada per una lesió mal curada, cosa freqüent en el món
del futbol, va ser traumàtica per en Joan Colom. Una depressió el va portar a
estar més d'un any sense practicar cap tipus d'esport i encara que en aquest
temps el Salamanca es va interessar per ell, no va tenir coratge per tornar al
camp professional. Sort que en Joan Pol Paracuellos, un dels millors alcaldes
que ha tingut Consell, desaparegut també traumàticament de resultes d'un
accident de circulació, el va convèncer perquè liderés un ambiciós projecte del
Club Esportiu Consell.
El projecte del Consell el va il·lusionar, perquè en
aquell equip, del que ja tenia llicència de jugador-entrenador, va coincidir
amb molts dels que de nens vam aprendre a jugar a futbol sobre l'era de casa seva.
Allà hi havia, ja traspassada la trentena, Miguel Morro, Jaume Sans, Miguel
Campins, Jaume Company, Gabriel Amengual i Bernardo Busquets. Per en Joan va
ser realment bonic, especialment perquè va aconseguir el primer ascens del
Consell a la categoria Regional Preferent.
Després, per seguir matant el cuquet i la nostàlgia va
entrenar també el Selva, Llosetense i Espanya de Llucmajor, a més de tornar a
la banqueta del Consell, sent president el seu antic company i sempre amic
Miguel Morro Ferragut. En aquesta oportunitat va aconseguir el segon ascens del
Consell a Preferent i va arribar a jugar fins i tot la lligueta de promoció a
Tercera Divisió. En Joan Colom és l'únic futbolista nascut a Consell que ha
jugat a Primera Divisió. És el mallorquí que més gols ha marcat en un sol
partit en les dues primeres categories del futbol espanyol. De caràcter senzill
i reservat, una mica tímid, no li agrada presumir. Mai ha fet res per augmentar
la seva popularitat.
8.
AGRAÏMENTS:
Sobretot al meu amic Joan Colom, són moltes les vegades
que record la dècada dels 80, principalment els anys que vam estar treballant
junts en el sector de serveis a Peguera (Calvià). Primerament a la recepció de
l'Hotel Carabela i després a l'Hotel Mar
i Pins, va ser un bon company, molt aviat va saber adaptar-se en el treball.
Van ser molts els moments compartits que van quedar gravats en la meva memòria.
Sobretot alguns en què parlàvem en relació a la seva etapa com a futbolista i
algunes de les lesions que havia patit. Així va ser com vaig poder recopilar
part de la seva etapa en els diferents equips amb que havia estat competint
durant la seva carrera esportiva.
També vull expressar el meu agraïment a en Miquel Vidal
Perelló, periodista i amic, el qual des del primer moment va oferir tota la
seva ajuda perquè pogués dur a terme aquesta petita biografia del nostre comú
amic i gran esportista Joan Colom.
8. CONCLUSIONS
Tot
el que hem
pogut llegir o
treballar fins ara en relació a la persona de Joan Colom,
ens confirma que
a més d'un reconegut jugador de futbol,
sobretot va ésser i és un autèntic amic y una bona
persona, sempre disposada a aconsellar a tots els que estimàvem l'esport del
futbol, i més si amb això veia que podia satisfer qualsevol aficionat per
l'esport futbolístic. Tampoc podem oblidar que, Colom és el golejador històric
del Constància a Segona Divisió.
9. BIBLIOGRAFIA
- AA.VV.; Gran Enciclopèdia de Mallorca.
Palma, Promomallorca Edicions, S.L., 1989-1998. Volum 3, Colom Deyà, Joan, pàg.
379.
- AA.VV.; 1900
– 2000. CIEN AÑOS DE DEPORTE EN MALLORCA. Un siglo de leyenda. Consell de Mallorca. Departament d’Esports. Impresión: Jorvich, S.L. 2001.
Pàg. 254.
- Vidal, Miguel; “Juan Colom. El hombre que pintaba la tarde de goles”, Brisas. Semanario de Ultima Hora nº 1333. Sábado, 24 de noviembre de 2012,
8.
- Vidal, Miguel; “Constancia un viejo joven”, Brisas. Semanario de Ultima Hora nº 1335. Sábado, 8 de diciembre de
2012, 14-15.
|
